AP. BLOC 4

Hipersensibilidad I, describe mecanismos, lesiones patologicas y define los cuadros de anafilaxis sistemicas y de reaciones locales

DEFINICIÓN: Reaccion tisular que se produce rapidamente despues de la interacción del antigeno (al·lergogen) con el anticuerpo IgE que esta unido a la superficie de los mastocitos en un huespued que ya ha sido sensibilizado. Alergia

FASES, esta formada por dos fases:

• FASES 0 (SENSIBILIZACIÓN): Fase necesaria para que se de la hipersensibilidad. Interaccionamos con un nuevo alergoeno. Una cèl·lula presentadora d’antigen activarà els limfòcits TH2 i les cèl·lules B. Entonces, alliberarà interleuquines i quimiocines per atraure més cèl·lules de defensa i promoure que els LB es diferenciïn en cèl·lules plasmàtiques i produeixen IgE. Aquests anticossos s’uniran a la superfície del mastòcit. De manera que estem marcant el mastòcit contra un al·lergogen concret

• REACCION ANAFILACTICA, cuando interaccionamos con un alergogeno para el cual ya esta sensibilizado. Quan aquest interacciona amb la IgE de la superfície del mastòcits, aquests s’activen i comencen la desgranulació, mediadores i segons els que alliberi el pacient presentarà diferents símptomes.

Fase 1: La presència de l’antigen (al·lergogen) promou una activació immediata dels mastòcits amb la seva conseqüent desgranulació i presentació de les manifestacions. Com que el mastòcit ja està preparat, es desgranula amb molt poc temps.

Fase 2: al cap d’un temps es dona la fase tardana on continua havent-hi presència de mediadors. L’activació dels mastòcits provoca el reclutament de limfòcits i eosinòfils. És la fase on es produeix el dany tissular. Una complicació podria ser una edema de laringe.

Les reacciones pueden ser:

• Reacciones locales: Se dan en zonas proximas en el lugar de contacto con el allergogeno (polen, polvo, …). Manifestaciones mas tipicas: Urticaria, rinitis alergica, asma bronquial

• Reacciones sistemicas: Afectan en todo el organismo, se caracterizan por provocar shock vascular, edema generalizado y dificultad para respirar. Causas: alimentos, toxinas de instecto y farmacos.

Hipersensibilidad II, describe mecanismos, lesiones patologicas y cita ejemplos

En este caso, los anticuerpos reaccionan contra antigenos presentes en superficies celulares o de la MEC, destruyen estas celulas y desencadenan inflamación.

MECANISMOS, los anticuerpos pueden reaccionar de tres maneras diferentes segun a lo que ataque:

• Contra anticuerpos que se fijan a proteínas de MB, es produeix una activació del complement i opsonització que produeix la posterior fagocitosis per macròfags.

• Anticuerpos que se fijan a antigenos de tejidos fijos, Es produeix una inflamatoria resultant de l’acció de la unió Ac – Ag i activació del complement i mitjançant una sèrie de reaccions que acabaran amb la inflamació del teixit. La reacció inflamatòria podrà produir lesió tissular.

• Anticuerpos que se fijan a receptores celulares inhibiendo o estimulando su funcion, es produeix una unió de l’anticòs amb receptors de membrana. Aquesta unió altera l’activitat de les cèl·lules (inhibició o activació) independentment de la presència o no dels agonistes. En aquest cas no es causa lesió ni inflamació.

EJEMPLOS: Anemia hemolitica autoinmunitaria (tipo 1), Sindrome de Goodpasture (tipo 2), Diabetes tipo 2 y Anemia perniciosa (tipo 3)

Hipersensibilidad III, describe mecanismos, lesiones patologicas y cita ejemplos describiendo sus manifestaciones clinicopatologicas. Nombra los principales factores en la patogenesis de lupus eritematroso sistemicos

En aquest cas els moduladors immunitaris també són anticossos però actuen formant immunocomplexos. Aquests són combinacions d’antígens (ja sigui exògens o endògens) i anticossos (en circulació). El medidos inmunitario: normalmente IgG, IgM y IgA

MECANISMO GENERAL:

• Formació d’immunocomplexes: l’anticòs es combina amb un ecés d’antígen soluble i es formen quantitats de complexes ag – anticòs (immunicomplexes)

• Depòsit d’immunicomplexes en diversos teixits: Immunocomplexes s’allotgen a diferents teixits fixes.

• Reacció inflamatòria en diverses localitzacions per tot l’organisme: el depòsit d’immunicomplexes activa cascada del complement i receptors FC. Hi ha un reclutament de neutròfils monòcits i una posterior activació de la reacció d’Inflamació i dany tissular

Aquestes reaccions poden aparèixer en diferents teixits i òrgans del nostre cos però són més freqüents en la sang (vasculitis) on provoquen necrosis fibrinoide

TABLA

LUPUS ERITEMATOSO: Se da un fallo en mecanismos que mantienen la autotolerancia, intervienen factores geneticos y ambientales.

Hipersensibilidad IV, describe mecanismos, lesiones patologicas y cita ejemplos

DEFINICION: Enfermedades degudes principalment a les respostes immunitàries en les que els limfòcits T de les subpoblacions Th1 o Th17 produeixen citocines que indueixen la inflamació i activen els neutròfils i macròfags, que són responsables de la lesió tissular.

MEDIADOR IMMUNITARI: l’element immunitari clau en aquest cas no és l’anticòs sinó el limfòcit T. N’hi ha de dos tipus:

- Reacció produïda per Th1 o Th17: en tots dos casos es produeix inflamació, però amb l’activació de diferents cèl·lules degut que alliberen diferents citocines. TH1 fa una inflamació mediada per macròfags mentre que el Th17 fa que sigui mediada per eosinòfils pels diferents mediadors que alliberen.

- Reacció produïda per CD8: al ser citotòxics, la seva pròpia activació ja provoca directament la mort cel·lular i posterior lesió tissular.

EJEMPLOS: Diabetes de tipo 1, Esclerosis multiple, Artritis reumatoide y Enfermedad de Crohn.

Define el termino de tolerancia inmunologica

TOLERANCIA INMUNOLOGICA.

La autotolerancia se da cuando hay una falta de respuesta de los antigenos propios del sujeto por parte de los linfocitos. Distinguimos dos mecanismos (tolerancia central y periferica):

• TOLERANCIA CENTRAL, supresion o inactivación de linfocitos T y B autorreactivos durante su maduración en los organos limfoides centrales o primarios (timo y medula osea)

• TOLERANCIA PERIFERICA, se da despues de la tolerancia central y tiene lugar en los organos limfoides secundarios. Són mecanismes d’eliminació i inactivació de limfòcits T i B autorreactius madurs en teixits perifèrics.

Describe los principios generales de la patogenesis de la autoinmunidad

La autoinmunidad consiste en el desarrollo de reacciones immunitarias delante de los autoantigenos. Es consecuencia del fracaso o la degradacion de la autotolerancia.

SIDA. Describe los mecanismo de la perdida de las celulas T en el SIDA y nombre infeciones oportunistas y neoplasias asociadas.

EVOLUCIÓ DE LA INFECCIÓ. Trobem que hi ha tres fases.

1. Síndrome retrovíric agut: just quan hi ha l’acció contra el virus VIH. És una fase caracteritzada per:

a. Infecció primària de cèl·lules en sang i mucoses (de LTCD4+ i cèl·lules dendrítiques)

b. Disseminació generalitzada als teixits limfoides perifèrics. Exemple: ganglis limfàtics i melsa

c. Alts nivells de producció vírica i virèmia: disseminació de la infecció per tot l’organisme

d. Habitualment amb lleu leucopènia i disminució dels CD4.

2. Fase de latència: convivència del virus i del sistema immunitari. Fins aquí hi ha infecció de VIH, no hi ha símptomes. És una infecció crònica o asimptomàtica. La serologia dona positiva. És una fase caracteritzada per:

a. Sistema immunitari segueix sent competent per tractar la majoria d’infeccions

b. Poques o nul·les manifestacions clíniques de la infecció per VIH

c. Replicació continuada del VIH

d. Elevat risc de transmissió

e. Després d’un període prolongat i variable comença a disminuir la xifra de LT CD4+, augmenta la proporció de CD+ supervivents infectats per VIH, reducció de les defenses de l’hoste à inici de descompensació de sistema immunitària + inici fase de florit.

3. Fase agressiva (SIDA): hi ha una depleció de LTh CD4+ i és el que s’anomena SIDA. Es caracteritza per:

a. Destrucció molt greu de les defenses de l’hoste, augmenta la virèmia i la malaltia clínica

b. Després d’un interval variable: presència de malalties definitòries del SIDA caracteritzada per: infeccions oportunistes greus, neoplàsies secundàries i /o manifestacions neurològiques.

Amiloidosi. Define que es, nombra las formas mas frecuentes de proteinas y describe la patogenesis de la amiloidosi.

És un trastorn que es caracteritza per la formació de depositos extracel·lulars de proteïnes fibril·lars: és el responsable del dany tissular i l’alteració funcional al exercir pressió sobre les cèl·lules i els teixits. Les fibril·les anòmales es formen per agregació de proteïnes mal plegades, s’uneixen a proteoglicans i GAG’s i formen dipòsits anomenats amiloide (similar al midó). Atrofia les cèl·lules que estan al seu voltant. Està associat a moltes malalties en funció d’on i com es diposita. Mecanisme fisiopatològic. Acaba amb la insuficiència de l’òrgan afectat. Exemple: Alzheimer.

Tipus de proteinas:

• AL (cadenas ligeras de immunoglobulinas)

• AA (proteinas sericas sintetizadas en procesos inflamatorios)

• A-Beta (alzheimer)