Sociolingüística EPS

Sociolingüística

estudia les relacions entre la llengua i la societat.

monolingüisme

és l’existència d’una sola comunitat lingüística dins d’un mateix estat (Cuba, Islàndia).

estat plurilingüe

s’hi parlen diverses llengües.

Llengües a Espanya

castellà, català, el gallec i el basc. (aranés a Cat oficial)

multilingüisme

l’ús de més d’una llengua en un mateix territori

bilingüisme individual

quan un individu té la capacitat d’emprar dues llengües (encara que en pot dominar més)

Bilingüisme passiu / actiu:

el parlant coneix dues llengües, però una no l’empra (passiu); o empra les dues llengües (actiu).

Bilingüisme simètric / asimètric:

és simètric si el parlant domina per igual les dues llengües en tots els àmbits d’ús. Si no, és asimètric.

Bilingüisme instrumental:

un individu aprèn una llengua per raons pràctiques: laborals o econòmiques.

Bilingüisme integrador:

s’aprèn una llengua per integrar-se dins d’un nou grup (els immigrants).

bilingüisme territorial

un territori geogràfic està dividit en dues zones clarament delimitades lingüísticament

bilingüisme social

És quan s’usen dues llengües, en un mateix territori, una de les quals és la pròpia (original d’allà) i l’altra, forana.

diglòssia

dues llengües s’usen per a funcions diferents en una societat. prestigi / no prestigi.

Llengües majoritàries:

llengües amb milions de parlants que s’expandeixen per territoris on inicialment no es parlaven (el xinès, l’anglès, l’hindi i l’espanyol).

Llengües minoritàries:

llengües parlades per un nombre reduït de parlants. S’utilitzen normalment en tots els usos socials dins del seu territori (el suec , el finès...).

Llengües minoritzades:

llengües amb un nombre reduït de parlants i que no gaudeixen d’un ús normal en tots els àmbits socials dins del seu territori. Els parlants es veuen obligats a practicar bilingüisme unilateral, ja que la llengua pròpia és insuficient per viure-hi (el bretó).

conflicte lingüístic

quan el contacte de dues llengües origina una situació en què aquestes competeixen entre elles, sorgeix quan una llengua forastera comença a ocupar els àmbits d’ús d’una altra en el territori propi d’aquesta.

el desenllaç és la desaparició de la llengua pròpia i la seva substitució per la forastera (substitució lingüística) o bé el procés contrari: la normalització lingüística.

la substitució lingüística

1. Procés de bilingüització. Etapa més llarga. Comença quan una comunitat (classes altes, les ciutats, els joves...) es converteix en bilingüe i adopta, per força o de grat, una altra llengua en les funcions formals.

2. Monolingüització en la llengua dominant. Fase ràpida. La llengua pròpia, aleshores, s’usa en menys ocasions i va perdent parlants.

3. Abandó absolut de la llengua dominada i ús exclusiu de la llengua nova.

És un procés que dura almenys 3 generacions.

Normalització lingüística:

s’intenta recuperar els àmbits d’ús i el nombre de parlants de la llengua pròpia

Accions normalització lingüística:

Donar prestigi a la llengua pròpia

Reconèixer l’oficialitat de la llengua pròpia.

Introduir l’ús de la llengua en els àmbits ocupats per la llengua dominant

Establir una normativa lingüística