Socials >romans

1. INTRODUCCIÓ: LA HISTÒRIA, L’ESTUDI DEL PASSAT

La història és una ciència que estudia el passat de la humanitat des de l’aparició dels primers éssers humans fins a l’actualitat.

Mira de determinar que hi va passar, quan, com, per què i quines són les conseqüències d’aquests esdeveniments.

Fonts històriques: Són aquelles restes que s’han conservat dels nostres avantpassats i que les historiadores i els historiadors poden utilitzar per reconstruir la història.

Segons el temps de quan són les fonts les podem classificar en primàries o secundàries.

Fonts primàries: són fonts que són del mateix temps dels fets dels quals s’informa.

Un exemple de font primària seria una pintura rupestre, que són pintures a la pedra que van fer els humans prehistòrics.

Fonts secundàries: són fonts que es van fer després que passin els fets dels quals s’informa.

Un exemple de font secundària seria un llibre actual on s’explica la història dels antics grecs.

També podem dividir les fonts segons la forma en que es troben:

Fonts orals: són entrevistes als protagonistes o persones que han viscut en el passat.

Fonts materials: són objectes del passat com roba, eines, armes, monedes, joguines…

Fonts audiovisuals: poden ser pintures, escultures, fotografies, vídeos…

Fonts escrites: són documents escrits i poden haver de diferents tipus com les cròniques (relats de fets històrics normalment polítics o militars); diaris personals (relats escrits en primera persona); contractes, testaments o documents mercantils; i premsa (són textos d'informació o opinió de difusió massiva, és a dir arriben a molta gent).Les unitats de temps que s’utilitzen per poder estudiar la història són l’any, la dècada, el segle o el mil·lenni.

A la civilització occidental utilitzem una mesura del temps anomenada era cristiana, que marca l’any 1 amb el naixement de Crist. Tot l'anterior diem que va passar abans de Crist (aC) i el que va succeir a posterior diem que va passar després de Crist (dC)

ELS SEGLES

Per calcular a quin segle pertany un any cal aïllar el nombre de la centena en anys de 3 xifres, o mil·leni i centena en anys de 4 xifres, i després sumar-ne 1.

El resultat es posa en número romans

LES EDATS DE LA HISTÒRIA

Els historiadors han dividit la història en períodes: la prehistòria, l’edat antiga, l’edat mitjana, l’edat moderna i l’edat contemporània.

2. LA FI DE L’IMPERI ROMÀ

Els pobles germànics vivien al nord de l’Imperi romà. Eren seminòmades: una part de la població vivien fixes a pobles i altra part es dedicaven a pasturar.

Els romans els anomenaven bàrbars que en grec volia dir ‘estranger’.

A partir del s. III alguns grups germànics (dones, nens, guerrers…) van creuar les fronteres romanes, atrets per la gran riquesa de Roma, tant de forma pacífica com amb enfrontaments violents.El 395 l’emperador Teodosi va dividir l’Imperi en el d’Occident i el d’Orient. Aquesta divisió va fer que l’Imperi d’Occident patís una gran crisi, que no permetia defensar-se d’aquestes invasions. L’any 476, el cap germànic Odoacre, va vèncer l’últim emperador romà d’occident, Ròmul August. Això va ser un esdeveniment que va marcar l’inici de l’edat mitjana.3. ELS REGNES GERMÀNICS

El territori de l’antic Imperi romà d’occident, es va fragmentar en diversos regnes, ocupats per diferents tribus germàniques:

A la Gàl·lia els francs, a Hispània els visigots, a Itàlia els ostrogots i els llombards, a Britània els angles i els saxons…

Cada regne estava governat per un rei, assessorat per nobles i guerrers.

Les guerres, primer entre germànics i romans, i després entre els diferents regnes germànics, van provocar grans inseguretats a la població, ja que les ciutats eren saquejades i la població s’anava a viure al camp. L’economia es va basar en l’agricultura i la ramaderia i va desaparèixer el comerç.

La societat es va empobrir i la cultura també, i és per això que les úniques restes que es tenen dels pobles germànics són algunes esglésies visigodes i algunes peces d’orfebreria. Els germànics van adoptar el llatí com a llengua i el cristianisme com a religió.

Els germànics va3.1. ELS VISIGOTS

Van entrar a l’Imperi romà al final del segle IV, ja que els Huns van conquerir les seves terres. L’any 410 van conquerir Roma i la van saquejar. El 416 van pactar amb l’Imperi romà, que els hi va oferir que es quedessin amb la Gàl·lia si expulsaven als sueus, als alans i els vàndals d’Hispània.

A principis del segles VI, els francs van expulsar els visigots de la Gàl·lia i es van instal·lar a la península Ibèrica, on van fundar un regne que va tenir de capital Toledo.

El regne visigot va agafar el màxim poder la segona meitat del segle VI i la primera del VII. El rei Leovigild va consolidar l’autoritat reial, va ampliar el regne i va dictar noves lleis, i el seu fill Recared es va convertir al catolicisme i va unificar religiosament el regne.

La segona meitat del segle VII, les lluites entre reis i nobles van ser constants, i això va afavorir la invasió musulmana l’any 711, fet que va provocar la fi del regne visigot.

4. L’IMPERI BIZANTÍ

L’Imperi d’Orient, més ric que el d’Occident, va ser capaç de resistir les invasions germàniques. Es va mantenir amb el nom d’Imperi Bizantí, i va tenir com a capital Constantinoble.

4.1. L’ESPLENDOR DE JUSTINIÀ

Justinià va ser l’emperador bizantí més important i va intentar reconstruir l’Imperi romà. Va aconseguir reconquerir moltes terres que havien format part de l’Imperi d’Occident, com el nord d’Àfrica, Itàlia, part de la península Ibèrica…

Justinià va organitzar molt bé el poder de l’Imperi, amb un emperador o basileu que concentrava tots els poder, i una gran xarxa de funcionaris, un exèrcit poderós i un cos diplomàtic que mantenien relacions amb altres regnes.

Es van actualitzar les lleis romanes: Codi de Justinià

A l’Imperi Bizantí, les ciutats van tenir molta importància, ja que van conservar les funcions de l’Imperi romà: seu dels bisbats i les institucions de govern, van fer artesania de gran qualitat i eren el centre del comerç.

Algunes de les ciutats més importants van ser Constantinoble, Efes o Tessalònica.

Constantinoble estava situada en un lloc estratègic a l’estret del Bòsfor, i controlava les rutes comercials entre Europa i Àsia. Per la importància comercial i les grans riqueses materials i artístiques que tenia, va ser protegida per una doble muralla que l’envoltava.

L’Imperi bizantí, durant un temps, va dominar el comerç del Mediterrani, i les monedes bizantines van ser el principal mitjà de pagament al Mediterrani. Venien els seus productes agrícoles i artesans i compraven espècies, blat, pells…

Justinià va introduir molts elements grecs a la cultura bizantina, com el grec que va substituir el llatí com a llengua oficial.

El 1054 l’Església es va separar entre la catòlica romana, i la bizantina ortodoxa, que no reconeixia el papa i si el patriarca de Constantinoble. Aquesta divisió va rebre el nom de Cisma d’Orient.

Els monjos ortodoxos van evangelitzar els pobles de l’est d’Europa, per això actualment és la religió majoritària a Rússia, Lituània, Bielorússia, Bulgària i Romania, a més a més de Grècia i Macedònia.

L’Imperi Bizantí va desenvolupar un art molt ric, i com la religió era tan important, la majoria d’obres són religioses.

Van construir nombroses esglésies que tenien planta de creu grega i cobertes per cúpules, com la basílica de Santa Sofia.

També van desenvolupar el mosaic que cobrien parets i sostres de palaus i esglésies.

4.2. LA LENTA DECADÈNCIA

Després de la mort de Justinià, l’Imperi bizantí va començar a perdre terres lentament.

Els llombards van conquerir Itàlia, els visigots la península Ibèrica i els musulmans la costa mediterrània d’Àfrica, Síria i Palestina.

El 1453 els turcs van conquerir Constantinoble i va caure l’Imperi bizantí.

5. L’ISLAM EN L’EDAT MITJANA

Aràbia és una península asiàtica entre el mar Roig i el golf Pèrsic. Els Àrabs s’organitzaven en tribus enfrontades entre si, cadascun amb les seves pròpies creences politeistes, tot i que coincidien que la Meca era la seva ciutat sagrada. Les ciutats més importants eren la Meca i Medina, on hi havia molt comerç.

Mahoma era un comerciant de la ciutat de la Meca, i als seus viatges va conèixer dues religions monoteistes: el judaisme i el cristianisme.

Un dia, Mahoma, va tenir una revelació, va abandonar la seva feina i es va dedicar a predicar una religió nova: l’Islam.

Aquesta defensava que les persones s’havien de sotmetre a Al·là que era l’únic déu.

Els comerciants rics de la Meca es van posar en contra de Mahoma, i per això es va traslladar a la ciutat de Medina l’any 622. Això es coneix com l’hègira i marca l’inici del calendari musulmà.

A Medina va reclutar un exèrcit i 8 anys més tard va conquerir la Meca. Llavors va expandir l’islam per tota Aràbia. Quan Mahoma va morir tots els àrabs ja eren musulmans.

Les predicacions de Mahoma van ser recollides en l’Alcorà, el llibre sagrat dels musulmans. Diu que tots els musulmans han de complir 5 obligacions fonamentals:

1. Professió de fe: tots els musulmans creuen que ‘Al·là és l’únic Déu i Mahoma el seu profeta’.

2. Pregària 5 cops al dia: punta de dia, migdia, tarda, posta de sol i vespre.

3. Pelegrinatge a la Meca: almenys una vegada a la vida.

4. Dejuni durant el mes del Ramadà: des que surt el sol fins que es pon.

5. Almoina: per ajudar als pobres.

Al principi els musulmans també tenien l’obligació de defensar i estendre la seva religió per mitjà de la jihad o guerra santa (avui dia encara ho defensen els extremistes).

L’Alcorà també recull coses quotidianes, com que permet la poligàmia i es prohibeix (haram) menjar carn de porc, beure vi i participar a jocs d’atzar.

El lloc on es reuneixen els musulmans per pregar s’anomena mesquita i tenen algunes estructures característiques com el minaret o el mihrab, un nínxol buit que apunta a la Meca.

Després de morir Mahoma, els musulmans es van llançar expandir l’Islam mitjançant la jihad, i així es va crear un gran imperi.

La màxima autoritat de l’imperi era el califa, que tenia el poder polític i religiós.

califa tenia consellers, els visirs, i molts funcionaris: els valís (governadors), ulemes (llei alcorànica) i cadis (jutges).

Els primers 5 califes van ser parents directes de Mahoma, fins que el califa Alí va ser assassinat i va arribar al poder la família dels Omeies.

Els Omeia van traslladar la capital a Damasc i van conquerir molts territoris, des de Pèrsia a la península Ibèrica. L’any 750 una rebel·lió va eliminar la família Omeia i van posar la família Abbàssides, que van portar la capital a Bagdad.

Les lluites internes van desintegrar l’Imperi i a partir del s. XIII els turcs van ser el poble islàmic més important.

La civilització islàmica va ser una de les més desenvolupades de l’època.

La seva economia es basava en l’agricultura (van inventar el regadiu, i van estendre l’arròs la taronja, el safrà o la canya de sucre), l’artesania i el comerç.

A les ciutats, el comerç es concentrava al soc o mercat.

Les ciutats més importants van ser Damasc, Bagdad, Còrdova i el Caire.

Van innovar molt en ciències com l’astronomia, les matemàtiques (0, números i l’àlgebra) o la medicina.

També van tenir una literatura molt potent i van crear grans biblioteques.

6. L’IMPERI CAROLINGI

Al segle V, després que l’Imperi d’Occident caigués, als territoris de Gàl·lia es va establir el regne Franc. Els reis francs eren dèbils i deixaven el poder del govern a alts funcionaris anomenats majordoms de palau.

El majordom més important va ser Carles Martell que el 732 va frenar la conquesta musulmana a França.

El fill de Carles Martell, Pipí el Breu, va derrocar l’últim monarca franc el 751 i es va coronar rei. El successor de Pipí va ser el seu fill Carlemany que va intentar refundar l’Imperi d’Occident. Va conquerir Llombardia (Itàlia), als saxons i altres pobles de Germània i va arribar a la península Ibèrica.

L’any 800 el papa el va coronar a Roma ‘nou emperador d’Occident’.

Carlemany va establir com la capital dels carolingis la ciutat d’Aquisgrà, on va construir el seu palau. Des d’allà governava el territori dividit en comtats. Cada comtat estava sota la supervisió d’un comte.

A les zones frontereres va crear les marques, territoris amb un exèrcit comandat per un marquès.

Carlemany era qui nomenava els comtes i els marquesos, que li havien de jurar fidelitat.

Era una societat típicament rural, i les ciutats eren petites i amb poca artesania i comerç escàs.

Quan un rei franc moria, el regne es dividia entre els seus fills. Els carolingis també van continuar amb aquest costum.

Carlemany només va tenir un fill, Lluís el Piadós, però aquest sí que va tenir 3 fills: Carles, Lluís i Lotari.

Els germans es van enfrontar entre ells, i finalment van signar el tractat de Verdum (843) on es van repartir l’Imperi. Quan va morir Lotari, el regne es va repartir entre els altres 2 germans.