U3. EL PROBLEMA DEL CONEIXEMENT

2. COM PODEM CONÈIXER?

Quin és l’origen i la constitució del coneixement?

Veure’m dues teories principals i tradicionals que es van establir a partir de la modernitat: el racionalisme i l’empirisme.

Analitzarem l’origen del coneixement, és a dir, on situen l’origen del coneixement, quines facultats intervenen i com es valoren aquestes facultats (fiabilitat); els pressupòsits gnoseològics, és a dir, les idees bàsiques sobre el coneixement que accepten com a veritables i que serveixen de fonament a les seves teories; el mètode que defensen per obtenir un coneixement vàlid; la justificació, és a dir, com argumenten que la seva teoria sobre el coneixement és la correcta; l’estatus del coneixement assolit, és a dir, el grau d’evidència de les conclusions a les que arriben; i, per últim, alguns representants principals.

2.1. El racionalisme

Segons el racionalisme, el coneixement té el seu origen en la raó i només és vàlid quan prové d’aquesta (autosuficiència de la raó com a font de coneixement). La raó és autosuficient en dos sentits:

• el seu exercici no es pot veure limitat per cap instància superior (religió, tradició, autoritat, etc.,). Això suposa un trencament amb la concepció filosòfica medieval que subordinava la raó a la fe.
• només a la raó li perteca jutjar sobre la veritat. Tota veritat ha de ser racional, i per això les dades que ens proporcionen els sentits no tenen cap valor, ja que la seva informació no és fiable.

Un pressupòsit bàsic d’aquesta teoria filosòfica, i que configura el conflicte principal amb l’empirisme, és la creença de l’existència en la ment humana d’idees innates (no adquirides per experiència).

Se trata de saber si el alma en sí misma está enteramente vacía, como las tablillas en las que todavía no se ha escrito nada (tabula rasa), tal y como piensan Aristóteles y el autor del Ensayo [Locke], y si todo lo que en ella está trazado proviene únicamente de los sentidos y de la experiencia, o si por el contrario el alma ya contiene originariamente los principios de varias nociones y doctrinas que los objetos externos únicamente despiertan en ocasiones, como yo.

Leibniz

Sigui com sigui, les idees innates són un seguit de principis evidents o primeres veritats que serveixen de fonament lògic a la resta dels nostres coneixements.

Per elaborar el coneixement es fa servir el mètode deductiu: es parteix de les idees innates, que es capten intel·lectualment a través de la raó, i mitjançant el raonament es dedueix tot allò que es pot saber sobre la realitat. Això implica que ho podem conèixer tot prescindint completament de les dades dels sentits.

Segons el racionalisme, la superioritat d’aquest tipus de coneixement rau en el fet que les veritats basades en la raó són absolutament indubtables, ja que pensar el contrari és lògicament impossible. Per tant, el saber que obtenim així ens proporciona veritats universals i necessàries. En canvi, mai no podem tenir tal certesa del coneixement basat en l’experiència. Per exemple, “el tot és més gran que les parts” és una veritat de raó perquè, per establir-la, no necessitem recórrer a l’experiència, no necessitem observar parts o tots. Aquesta se’ns presenta com a absolutament indubtable, perquè pensar el contrari és lògicament impossible ja que no podem concebre que una part sigui igual o més gran que el tot.

En canvi, una veritat basada en la nostra experiència (veritat d’experiència) com ara “El sol sortirà demà”, mai no es presenta amb tal evidència i seguretat, ja que no és impossible pensar que el sol no surti demà, ni és impossible que, de fet, no surti. Formaria part del coneixement probable, que els autors racionalistes identificarien amb la creença (vs certesa).

Els representants més importants d’aquest corrent són Parmènides d’Elea (540-470 aC), i Plató (427-347 aC) en l’antiguitat; R. Descartes (1596-1650), B. Spinoza (1632-1677) , Leibniz (1646-1716) i Hegel (1770-1831) en la filosofia moderna.

Desenvolupem el problema de les idees innates a partir de dos autors: Plató i Descartes.

2.1.1 Les idees innates

L’adquisició d’aquestes idees varia segons l’autor:

1. Plató

En Plató, per exemple, han estat conegudes en una existència anterior, quan la nostra ànima es trobava en el Món de les Idees abans de ser presonera d’un cos sensible. Recordem que Plató distingeix un món intel·ligible, que és el món de les formes pures i que constitueix la realitat en sentit fort, i per altra banda un món sensible, que és el món de les coses, el món de la matèria, en el qual els objectes són còpia de les formes pures (Idea).

Plató suposa que el món de les idees és un model de perfecció que els objectes del món material copien, imiten o participen d’una forma més o menys perfecte. És per això que només pot haver ciència (saber rigorós) en el món intel·ligible, i que en canvi el món sensible és només pura opinió (creença).

D’aquesta manera, Plató distingeix entre coneixement sensible (doxa, opinió, creença), que deriva dels sentits i es centra en les aparences canviants del món físic, i que en cap cas pot constituir un veritable coneixement (engany, il·lusió); i el coneixement racional (episteme o ciència), que s’esdevé gràcies al procés de recordar (anamnesi) el món de les idees. La possibilitat d’aquest record és degut a la preexistència de l’ànima en aquest món de les idees.

Quan l’ànima (esperit), que ja existia prèviament en el món de les idees i havia conegut els models perfectes, cau presonera en un cos (matèria) i oblida aquests models, ha de fer un procés d’ascensió, un procés de pujada al món de les idees, que en el fons no és res més que una anamnesi (record del que ja havia après).

Aquest procés de pujada queda representat en el Mite de la Caverna quan el presoner ha de fer una ascensió per sortir fora de la caverna, i significa el procés de purificació de l’ànima: l’ànima, per poder recordar les idees, s’ha de purificar, és a dir, s’ha de separar d’allò sensible i progressar envers el coneixement de les idees servint-se únicament de la raó. Ara bé, el coneixement que tingui l’ànima de les idees no serà sinó un mer record d’allò que prèviament ja havia conegut abans de caure en la presó del cos i l’engany del món sensible. Per això, el coneixement en Plató és anamnesi i, en conseqüència, defensa l’existència d’idees innates (que no provenen de l’experiència) i les identifica amb el saber rigorós (certesa).

1. Descartes

Segons Descartes, les idees innates han estat inserides per Déu en cada persona i formen part constitutiva de la ment. Això vol dir que són continguts purs de la ment, és a dir, que els tenim sense la interferència dels sentits. És la pròpia racionalitat qui els posseeix i els desenvolupa, i per tant són idees que totes les persones posseïm. Algunes d’aquestes idees són: Déu, substància, idees matemàtiques, “cogito”…La idea de Déu, així com altres idees innates, estan en la pròpia naturalesa de la nostra ment.

Només existeixen aquest tipus d’idees? Descartes respon:

“D’aquestes idees les unes semblen ésser nascudes amb mi, les altres ésser alienes i venir de fora i les altres ésser fetes i inventades per mi mateix”.

Observem que hi ha dos tipus més d’idees: les que provenen de fora i les inventades per mi mateix.

A les que provenen de fora Descartes dóna el nom d’idees adventícies, i són les que es construeixen mitjançant la intervenció dels sentits. Són originades per quelcom diferent a mi, idees que semblen provenir de coses que existeixen fora de mi, per exemple: “papallona”.

A les idees inventades per mi mateix anomena idees factícies, que són idees que es fan o construeixen en la nostra ment, per exemple: centaure.

D’entre aquest tres tipus d’idees, Descartes, com a bon racionalista, atribueix més valor de veritat (valoració gnoseològica) a les idees innates, ja que són veritats racionals que veiem amb absoluta evidència (claredat i distinció), sense possibilitat d’error i de dubte, ja que no provenen ni de fora ni tampoc són una construcció de la meva ment. Sobre les idees adventícies i les factícies sí existeix la possibilitat d’equivocar-se i inclús de dubte, però si soc capaç de concebre una idea amb claredat i distinció, de manera evident, aleshores aquesta idea haurà de ser veritat, sense dubte. Aquest requisit només el satisfan les idees innates (veritats racionals), que hauran de ser les primeres veritats de tot el sistema filosòfic, a partir del qual anem deduint les veritats posteriors.

Per acabar, fem un recull de les tesis principals del racionalisme:

1. Confiança en la raó. Després que la raó s’hagués subordinat a la fe (filosofia medieval), emergeix un nou període (Renaixement) on es va defensar l’autonomia de la raó, per sobre de la tradició religiosa. La raó té un caire objectiu, universal i necessari. Això portarà als racionalistes a lluitar contra l’escepticisme, és a dir, contra la no possibilitat de coneixement racional, de veritat o de saber rigorós.
2. Minusvaloració del coneixement sensible: Els racionalistes consideren que els sentits ens poden enganyar. La sensibilitat no té el caire universal i necessari de la raó. La polèmica entre racionalisme i empirisme arranca del fet que per els empiristes la sensibilitat (experiència sensible) està en la base de la raó mentre que pels racionalistes la raó humana és autosuficient.
3. L’innatisme: És l’afirmació segons la qual en la raó humana hi ha idees innates, que neixen i es desenvolupen amb nosaltres. Són universals i són el fonament de qualsevol raonament. Els empiristes les negaran radicalment, ja que és l’experiència l’únic instrument de coneixement.
4. La centralitat del mètode: Si ens equivoquem en el raonament és perquè no ho fem amb mètode, és a dir, amb ordre. El mètode és el camí per arribar a la veritat.

2.2. L’empirisme

L’empirisme apareix entre els segles XVII i XVIII com a reacció a la teoria cartesiana de les idees innates, i constitueix, en realitat, un intent de definició del coneixement.

Per a l’empirisme, el coneixement té el seu origen en l’experiència sensible i només és vàlid quan prové de la informació que ens proporcionen els sentits: només és coneixement el que procedeix de l’experiència sensible. En la constitució del coneixement, el paper de la raó també és important, però cal evitar-ne els abusos i les especulacions. Amb la raó podem concebre conceptes que no es corresponguin amb coses reals o inventar teories que no s’ajustin a la realitat. Per tal que la raó treballi correctament, sempre s’ha de fer partint de les dades recollides de l’experiència.

Segons aquesta teoria, quan naixem, la nostra ment és com un full en blanc (en termes de J. Locke, una tabula rasa) que es va omplint amb les dades que obtenim a través dels sentits. Per tant, neguen qualsevol tipus de coneixement o principi innat. En aquest sentit, hi ha un principi fonamental: “No pot haver-hi res en l’enteniment que no hagi passat abans pels sentits” (Aristòtil).

Si neguem les idees innates, quin és l’origen del nostre coneixement? La ment, aquest full que, en néixer, està en blanc, s’omple a poc a poc amb percepcions procedents dels sentits. D’aquestes derivaran les idees (simples), que són meres còpies de les percepcions en el pensament. Per acabar, partint d’aquestes, la ment combina les unes amb les altres elaborant idees complexes, i d’aquesta manera es forma el nostre coneixement.

Així s’obté un criteri per determinar quan una idea té validesa. N’hi haurà prou de buscar la impressió de la qual prové, i si no la trobem resultarà que és una mera ficció de la ment. Això s’anomena principi de la còpia, i es el principi més fonamental de la teoria empirista: les idees de la ment són, en última instància, còpies de les impressions que rebem pels sentit. Si una idea no té la seva corresponent impressió, aleshores l’hem de rebutjar.

Per elaborar coneixement es fa servir el mètode inductiu. Els passos que cal seguir són els següents: partim de l’observació de la repetició d’un fenomen de la natura que ens fa suposar que existeix una regularitat. Prenent com a base aquests casos observats, per poder generalitzar i proposar una llei de caràcter universal, fem servir el principi d’inducció. Aquest principi ens permet passar d’un conjunt finit de casos a un enunciat universal (a afirmar que succeeix sempre) si es compleixen tres condicions:

(i) que el nombre de casos sigui prou elevat

(ii) que les observacions s’hagin fet en una àmplia varietat de circumstàncies

(iii) que no hagi aparegut cap cas contrari.

Per exemple, cada dia veiem sortir el sol i aquest fenomen es repeteix de forma regular; generalitzem i afirmem de manera universal “El sol surt cada dia”.

La superioritat del coneixement basat en l’experiència, segons l’empirisme, consisteix a poder comprovar les nostres afirmacions contrastant-les amb la informació que ens proporcionen els nostres sentits.

Ara bé, segons Hume, que a més d’empirista també era escèptic, el grau de certesa del coneixement obtingut d’aquesta manera mai pot ser estrictament universal ni necessari. El grau de certesa del coneixement inductiu es redueix a una simple creença basada en l’hàbit i el costum, és a dir, en l’experiència passada d’haver-lo observat sempre així. Basant-nos en lleis obtingudes per inducció, tenim l’esperança que el que fins ara ha estat així, ho continuï sent, però mai no ens ofereix una certesa absoluta per al futur, perquè res no fa impossible pensar el contrari. Com ja hem indicat, pot ser que “demà el sol no surti”.

Els representants més importants d’aquest corrent són: Aristòtil (384-322 aC) en l’antiguitat; J. Locke (1632-1704) i Hume (1711-1776) en la filosofia moderna; el positivisme d’A. Comte i el neopositivisme en la filosofia contemporània.

Per acabar, fem un recull de les tesis principals de l’empirisme::

• Quadre comparatiu entre Racionalisme i Empirisme

3. QUÈ PODEM CONÈIXER? HI HA CONEIXEMENT?

Analitzem ara quins són els límits i les possibilitats del coneixement humà. Es tracta de respondre a les preguntes següents:

• Hi ha alguna cosa que sigui incognoscible (que ni coneixem ni podem arribar a conèixer)?
• És possible assolir un coneixement absolutament segur i cert de les coses?
• Quina diferència hi ha entre la realitat (una cadira) i el coneixement que tenim d’aquesta realitat (el coneixement que tenim d’aquesta cadira)?
• Aquesta diferència, es pot eliminar completament?

3.1. El dogmatisme

Aquesta posició consisteix a afirmar que el coneixement humà no té límits i que, a més, pot arribar a conèixer la realitat tal com és. Es basa en la confiança plena en la fiabilitat d’algunes de les facultats del coneixement a les quals s’atribueix una capacitat il·limitada. Les veritats a què s’arriba es postulen com a veritats absolutes, universals, indubtables i, per tant, definitives.

D’aquesta manera d’entendre les possibilitats del coneixement humà prové el que s’ha denominat actitud dogmàtica, pròpia del qui es creu en possessió de la veritat i no admet discussió ni qüestionament del que considera com a cert. Per això, l’actitud dogmàtica pot derivar fàcilment en un fanatisme que arribi a intentar imposar les seves idees a través de la força o a prohibir totes aquelles que no coincideixin amb aquestes.

Aquesta actitud va ser característica de la filosofia medieval, en la qual l’argument d’autoritat era decisiu. Aquest consisteix a considerar que una cosa és una veritat absoluta i inqüestionable en virtut d’haver estat afirmada per una font que, per a qui la sosté, és totalment fiable i infal·lible. Per altra banda, el racionalisme modern també va ser dogmàtic perquè creia en la capacitat de la raó per poder arribar a conèixer fins i tot allò de què no tenim experiència (per exemple, l’ànima i Déu).

El dogmatisme es considera una posició negativa que ha estat durament criticada, perquè en lloc de fer avançar el coneixement el paralitza en els errors. És, a més, una posició ingènua, atès que, si en fem una anàlisi curosa, descobrirem que cap font, per prestigiosa que sigui, no és infal·lible, ni cap facultat del coneixement és totalment fiable i il·limitada.

3.2. El relativisme

En aquest cas s’afirma que no existeixen veritats objectives, universals ni absolutes. Això implica que és impossible conèixer la realitat tal com és, ja que la realitat és sempre relativa a un subjecte, és a dir, el que és cert o fals, el que és correcte o incorrecte, just o injust, etc., és relatiu a cada subjecte, època o cultura. Per tant, acaba afirmant que és veritat allò que es creu que és veritat.

L’exemple més característic d’aquesta postura el tenim en Protàgores (480-410 ac) en la Grècia clàssica, quan afirma que “l’ésser humà és la mesura de totes les coses”.

Amb aquesta afirmació, Protàgores defensava, primer, que tota veritat és subjectiva, és a dir, no mostra el que la realitat és en sí mateixa. sinó el que és per al subjecte. Així doncs, el que es considera veritat està condicionat per les característiques del subjecte que la formula i les circumstàncies històriques, socials i culturals que l’envolten.

A vegades, el que per a un jove és veritat, no ho és per a un adult, o per a una persona d’una altra època, cultura, país, condició social, etc. És a dir, diferents subjectes de coneixement poden pensar com a vertaderes proposicions contradictòries i això no implica que cap d’ells estigui en l’error.

En la concepció d’allò que és veritat estem condicionats, i per això cal afirmar que no existeix la veritat al marge de qui la pensa, sinó que la veritat és necessàriament relativa a aquell qui la coneix. No existeix la veritat en si mateixa, sinó la veritat per a aquest subjecte de coneixement. Si canviessin la constitució o circumstàncies del subjecte, aleshores canviaria la veritat, perquè aquest subjecte pensarà com a vertaderes aquelles proposicions que les seves noves característiques el determinin a pensar com vertaderes.

3.3. L’escepticisme

Aquesta posició tradicionalment s’ha oposat al dogmatisme. Afirma que no es pot saber si existeix la veritat absoluta, però que, encara que existís, no hi hauria manera de saber quina és. Per tant, nega tota possibilitat del coneixement humà i que puguem arribar a conèixer què són les coses: la veritat és inaccessible. Mentre el dogmàtic dona per segur que les persones coneixen les coses tal i com són, l’escèptic considera que no podem assolir cap coneixement amb absoluta certesa, ja que l’únic que podem captar són les aparences de les coses i mai les coses en si mateixes.

L’escepticisme s’ha vinculat a vegades amb una posició ontològica anomenada nihilisme ontològic, segons el qual es nega l’existència de res permanent i estable, que romangui al canvi. Aquesta seria la posició de Gòrgies, combinant un escepticisme epistemològic amb un nihilisme ontològic.

L’escepticisme de Gòrgies emergeix de la constatació que entre l’objecte i subjecte hi ha una clara separació insuperable. L’àmbit de l’ésser (objectiu) no el podem conèixer, ja que el subjecte només pot conèixer paraules, representacions, conceptes, etc. L’ésser no se’ns presenta de cap mode; hi ha una impossibilitat d’accedir al que realment són les coses (si és que existeixen).

Els arguments principals dels escèptics per demostrar que sembla que res no es pot saber amb seguretat són tres:

1. Els sentits ens poden enganyar. Només a través dels sentits podem conèixer les coses, però el coneixement generat a partir dels sentits és sempre relatiu i determinat per les nostres percepcions.
2. Hi ha una gran diversitat d’opinions humanes i sembla que no hi ha un acord entre els diferents éssers humans. Tota doctrina pot ser defensada per qualsevol pensador.
3. El coneixement que considerem “segur” i “irrefutable” és, però, relatiu. Tota veritat exposada i afirmada està immersa en una època i cultura concretes, que comporta una postura subjectiva davant el món i la realitat, plena de tòpics i prejudicis, biaixos cognitius, etc.

Hem de distingir entre dos tipus d’escepticisme:

a) l’escepticisme radical, defensat a l’antiguitat per filòsofs com Pirró d’Elis (360-270 aC) o Sext Empíric (s. II-III), que deien que, com que no podem afirmar ni negar res, no ens resta cap altra opció que el silenci o la suspensió del judici (epokhé) amb l’objectiu d’aconseguir la serenitat i impertorbabilitat de l’ànima (ataraxia).

b) l’escepticisme moderat, defensat pel filòsof grec Carneades, on s’afirma que no és possible el coneixement segur i rigorós, és a dir, que no podem tenir certesa que els nostres judicis concordin amb la realitat, però sí podem afirmar que és probable que una afirmació o proposició sigui vertadera, mentre que no ocorre el mateix amb la seva contradictòria.