Tercer trimestre
Aquest complement complementa al verb, però també es refereix al subjecte o al CD
Sol concordar en gènere i nombre amb el nom a què fa referència
Habitualment la funció de complement predicatiu sol fer-la un sintagma adjetival, però també pot ser un sintagma nominal o un sintagma preposicional
El complement predicatiu se substitueix pel pronom hi, encara que a vegades es pot substituir pel pronom en amb els verbs fer-se, dir-se i fer (de)
El complement de règim verbal sempre és un sintagma preposicional que necessiten determinats verbs per a completar el seu significat
El complement de règim verbal se substitueix pel pronom en quan va introduït per la preposició de i pel pronom hi si va introduït per una altra preposició
Davant d’un infinitiu, les preposicions en i amb canvien a a o de
Davant de la conjunció que, les preposicions a, de, en i amb cauen
Les paraules agudes s’accentuen gràficament quan acaben en vocal, vocal + s i -en, -in
Les paraules planes s’accentuen gràficament quan no acaben en vocal, vocal + s o -en, -in
Les paraules esdrúixoles s’accentuen gràficament sempre
L’accent tancat (´) es col·loca sobre les vocals i i u
L’accent obert (`) es posa sobre la vocal a
Les vocals e i o porten accent tancat o obert segons es pronuncien
En les paraules agudes, la e i la o sempre són tancades (é, ó)
Excepte: això, açò, allò, espòs, repòs, exclòs, però, arròs, cafè, perquè…
En les paraules planes, la e i la o sempre són obertes (è, ò)
Excepte en alguns infinitius com: créixer, meréixer, ésser, paréixer, córrer i cérvol…
En les paraules esdruíxoles, la e i la o sempre són obertes (è, ò)
Excepte en algunes paraules com: església, Dénia, tómbola, pólvora, fórmula…
L’accent diàcritic és un tipus d’accent que es fa servir per a diferenciar mots que tenen la mateixa forma gràfica però significats diferents
bé/béns → de bona manera / riquesa o fortuna | be/bens → nom de la lletra b / ovella |
|---|---|
déu/déus → ésser suprem | deu/deus → numeral / verb deure |
és → verb ser | es → pronom reflexiu |
mà → part del cos humà | ma → possessiu (=la meua) |
més → quantitatiu | mes → part de l’any |
món → la Terra | mon → possessiu (=el meu) |
pèl/pèls → filament que creix a la pell | pel/pels → contracció (per + el/els) |
què → interrogatiu / relatiu tònic | que → exclamatiu / relatiu àton / conjunció |
sé → verb saber | se → pronom reflexiu |
sí → afirmació | si → conjunció condicional / nota musical |
sòl → el terra | sol → astre / verb soler / sense companya / nota musical |
són → verb ser | son → possessiu (=el seu) / ganes de dormir |
té → verb tindre | te → pronom feble / infusió / lletra t |
ús → acció d’usar | us → pronom feble |
vós → forma de tractament de cortesia | vos → pronom feble |
La dièresi és un signe gràfic (¨) que escrivim damunt de les lletres i, u amb dues funcions diferents:
Indicar que la lletra u dels grups gue, gui, que, qui s’ha de pronunciar
Indicar que les lletres i, u no formen diftong amb la vocal anterior
Hi ha una sèrie de casos en els qual no hem de posar dièresi, tot i que la i i la u no formen diftong
Quan podem posar accent gràfic sobre les vocals
En els sufixos -isme, -ista i en les terminacions llatines -us, -um
En els compostos formats amb els prefixos anti-, co-, contra-, re-, i semi-
En l’infinitiu, gerundi, el futur i el condicional dels verbs acabats en vocal + ir
Per a representar l’esse sonora s’utilitzen les grafies s i z
Escrivim z:
A principi de paraula
Entre consonant i vocal
En alguns mots d’origen grec
En les terminacions -zoic, -zoide, -zou, -zoari
En els compostos de rizo-
En algunes paraules cultes
Escrivim s:
Entre vocals
En alguns casos especials en contacte amb consonant com en els compostos de -fons-, -dins- i -trans-
La esse sorda es pot representar amb les grafies s, ss, c i ç
Podem trobar s:
A principi de paraula
En contacte amb consonant
Entre vocals quan són paraules derivades amb prefix o compostos
A final de paraula
Podem trobar ss:
Entre vocals
En els compostos de -gressor, -gressió, -missor, -missió, -pressor, -pressió
En els mots acabats en -íssim/a
Podem trobar c (sempre davant de e, i)
A principi de paraula
Enmig de paraula
En els sufixo -ància, -encia
Podem trobar ç (sempre davant de a, o, u)
Enmig de paraula
A final de paraula
En els sufixos -ança, -ença
Durant l’edat mitjana, la literatura culta solia escriure’s en llatí, perquè les llengues romàniques no es consideraven prou dignes
Els primers textos en prosa no literària que es van escriure en la nostra llengua fore el Forem iudicum (una recopilació de drets visigots) i les Homilies d’Organyà (una col·leció de sermons)
La prosa literària en el nostre idioma arribarà amb Ramon Llull. A banda d’escriptor, també va ser teòleg, filòsof, místic i científic. Però el més important es que va ser capaç d’escriure gran part de la seua obra literària en català, i que va ser el primer
Ramon Llull va nàixer a Mallorca el 1232 al si d’una familia noble. Es va casar amb Blanca Picany i va tindre dos fills. Va conrear la poseia trobadoresca, però una nit se li va aparéixer Crist i el va fer canviar de vida seguint tres objectius:
La conversió dels no cristians; la fundació de llibres per a difondre l’ideal cristià
Divulgar coneixements
La creació d’escoles i monestirs cristians on s’ensenyarien llengües orientals als futurs missioners
Va escriure més de 250 obres; per a les quals va emprar 4 llengües:
Escrivia en català perquè era la llengua de la Corona d’Aragó
Va escriure en llatí per a adreçar-se als centres culturals més importants d’Europa
Escriví en occità, que era la llengua que usaven els trobadors a l’hora d’escriure poesia trobadoresca
Va escriure en àrab perquè era necessari fer-se entender amb els sarraïns per a convéncer-los de les virtuts del cristianisme
La seua prosa era senzilla ja que volia resultar entenedora. Però, com que tocava temes tan cultes, va haver de crear molts neologismes per a referir-se a conceptes abstractes que sols tenien nom en llatí. Ho va fer, sobre tot, servint-se de la derivació
De totes les seus obres, en destacarem unes quantes
Art abreujada d’atrobar veritat → Un llibre que pretén resoldre matemàticament tota mena de dubtes a partir de principis filosòfics
Llibre de l’ordre de cavalleria → Obra curta dedicada a formar el bon cavaller cristià
Romanç d’Evast e Blanquerna → Primera novel·la biogràfica de la literatura europea. Està dividida en cinc parts, una de les quals és el Llibre d’Amic e Amat en què parla de manera mística de la relació entre Déu i el creient
Fèlix o Llibre de meravelles → Llibre dividit en deu parts. Ens conta les vivències del protagonista i dels seus viatges. La part més coneguda és el Llibre de les bèsties, en què Fèlix visita un món poblat per animals. L’autor aprofita l’ocasió per a fer una sàtira de la societat medieval
Cant de Ramon → Poema en què fa una confessió dels seus pecats i fracassos
Lo desconhort → Obra poètica en què explica la seua desil·lusió en veure que els poderosos no li fan cas
Taxidèrmia → Art de prepara i dissecar els animals morts de manera que presenten l’aparença de vius
Macabre → Que participa d’alguna de les característiques negatives de la mort i de la repulsió que esta generalment causa
Veraç → Que diu la veritat
Dissecar → Preparar (un animal mort) per conservar-lo amb aparença de viu
Arraulir → Inclinar cap avant (una part del cos, especialment el cap) en direcció a terra
Escalf → Calor. Sensació que experimenta un organisme quan la temperatura ambiental és elevada o quan augmenta la temperatura interna com a resultat d’un estat febril
Lliscar → Esvarar. Perdre l’equilibri al passar, caminar o córrer sobre una superfície llisa, greixosa o banyada
Tofut → Que fa tofa. Espessor de cabells, de fullatge, de mates o de borumballa
Crostó → Tros de pà o de formatge en el qual abunda la crosta
Flonja → Tou i esponjós
Atansar → Acostar. Posar prop
Fastigós → Que fa fàstic. Ois, sensació de repugnància
Dèria → Idea fixa que condiciona el comportament d’algú
Esbargir → Entregar-se a activitats o entreteniments que descansen del treball o que distraguen de les preocupacions
Trigar → Tardar. Utilitzar temps per a fer una cosa
Currull → Acaramulat. Ple del tot
Catifa → Peça teixida de llana o d’una altra matèria amb què es cobrix el paviment d’habitacions i d’escales, per a evitar el fred i com a adorn
Misantrop → Aversió al gènere humà i, en general, a la societat
Taxidèrmia → Embalsament
Macabre → Lúgubre
Veraç → Verídic
Dissecar → Embalsamar
Arraulir → Abaixar-se
Escalf → Calor
Lliscar → Relliscar
Tofut → Abundant
Crostó → Baguet
Flonja → Bla
Atansar → Ajuntar
Fastigós → Laboriós
Dèria → Mania
Esbargir → Gaudir
Trigar → Emprar
Currull → Acaramullat
Catifa → Moqueta
Misantrop → Sorrut
Aquest complement complementa al verb, però també es refereix al subjecte o al CD
Sol concordar en gènere i nombre amb el nom a què fa referència
Habitualment la funció de complement predicatiu sol fer-la un sintagma adjetival, però també pot ser un sintagma nominal o un sintagma preposicional
El complement predicatiu se substitueix pel pronom hi, encara que a vegades es pot substituir pel pronom en amb els verbs fer-se, dir-se i fer (de)
El complement de règim verbal sempre és un sintagma preposicional que necessiten determinats verbs per a completar el seu significat
El complement de règim verbal se substitueix pel pronom en quan va introduït per la preposició de i pel pronom hi si va introduït per una altra preposició
Davant d’un infinitiu, les preposicions en i amb canvien a a o de
Davant de la conjunció que, les preposicions a, de, en i amb cauen
Les paraules agudes s’accentuen gràficament quan acaben en vocal, vocal + s i -en, -in
Les paraules planes s’accentuen gràficament quan no acaben en vocal, vocal + s o -en, -in
Les paraules esdrúixoles s’accentuen gràficament sempre
L’accent tancat (´) es col·loca sobre les vocals i i u
L’accent obert (`) es posa sobre la vocal a
Les vocals e i o porten accent tancat o obert segons es pronuncien
En les paraules agudes, la e i la o sempre són tancades (é, ó)
Excepte: això, açò, allò, espòs, repòs, exclòs, però, arròs, cafè, perquè…
En les paraules planes, la e i la o sempre són obertes (è, ò)
Excepte en alguns infinitius com: créixer, meréixer, ésser, paréixer, córrer i cérvol…
En les paraules esdruíxoles, la e i la o sempre són obertes (è, ò)
Excepte en algunes paraules com: església, Dénia, tómbola, pólvora, fórmula…
L’accent diàcritic és un tipus d’accent que es fa servir per a diferenciar mots que tenen la mateixa forma gràfica però significats diferents
bé/béns → de bona manera / riquesa o fortuna | be/bens → nom de la lletra b / ovella |
|---|---|
déu/déus → ésser suprem | deu/deus → numeral / verb deure |
és → verb ser | es → pronom reflexiu |
mà → part del cos humà | ma → possessiu (=la meua) |
més → quantitatiu | mes → part de l’any |
món → la Terra | mon → possessiu (=el meu) |
pèl/pèls → filament que creix a la pell | pel/pels → contracció (per + el/els) |
què → interrogatiu / relatiu tònic | que → exclamatiu / relatiu àton / conjunció |
sé → verb saber | se → pronom reflexiu |
sí → afirmació | si → conjunció condicional / nota musical |
sòl → el terra | sol → astre / verb soler / sense companya / nota musical |
són → verb ser | son → possessiu (=el seu) / ganes de dormir |
té → verb tindre | te → pronom feble / infusió / lletra t |
ús → acció d’usar | us → pronom feble |
vós → forma de tractament de cortesia | vos → pronom feble |
La dièresi és un signe gràfic (¨) que escrivim damunt de les lletres i, u amb dues funcions diferents:
Indicar que la lletra u dels grups gue, gui, que, qui s’ha de pronunciar
Indicar que les lletres i, u no formen diftong amb la vocal anterior
Hi ha una sèrie de casos en els qual no hem de posar dièresi, tot i que la i i la u no formen diftong
Quan podem posar accent gràfic sobre les vocals
En els sufixos -isme, -ista i en les terminacions llatines -us, -um
En els compostos formats amb els prefixos anti-, co-, contra-, re-, i semi-
En l’infinitiu, gerundi, el futur i el condicional dels verbs acabats en vocal + ir
Per a representar l’esse sonora s’utilitzen les grafies s i z
Escrivim z:
A principi de paraula
Entre consonant i vocal
En alguns mots d’origen grec
En les terminacions -zoic, -zoide, -zou, -zoari
En els compostos de rizo-
En algunes paraules cultes
Escrivim s:
Entre vocals
En alguns casos especials en contacte amb consonant com en els compostos de -fons-, -dins- i -trans-
La esse sorda es pot representar amb les grafies s, ss, c i ç
Podem trobar s:
A principi de paraula
En contacte amb consonant
Entre vocals quan són paraules derivades amb prefix o compostos
A final de paraula
Podem trobar ss:
Entre vocals
En els compostos de -gressor, -gressió, -missor, -missió, -pressor, -pressió
En els mots acabats en -íssim/a
Podem trobar c (sempre davant de e, i)
A principi de paraula
Enmig de paraula
En els sufixo -ància, -encia
Podem trobar ç (sempre davant de a, o, u)
Enmig de paraula
A final de paraula
En els sufixos -ança, -ença
Durant l’edat mitjana, la literatura culta solia escriure’s en llatí, perquè les llengues romàniques no es consideraven prou dignes
Els primers textos en prosa no literària que es van escriure en la nostra llengua fore el Forem iudicum (una recopilació de drets visigots) i les Homilies d’Organyà (una col·leció de sermons)
La prosa literària en el nostre idioma arribarà amb Ramon Llull. A banda d’escriptor, també va ser teòleg, filòsof, místic i científic. Però el més important es que va ser capaç d’escriure gran part de la seua obra literària en català, i que va ser el primer
Ramon Llull va nàixer a Mallorca el 1232 al si d’una familia noble. Es va casar amb Blanca Picany i va tindre dos fills. Va conrear la poseia trobadoresca, però una nit se li va aparéixer Crist i el va fer canviar de vida seguint tres objectius:
La conversió dels no cristians; la fundació de llibres per a difondre l’ideal cristià
Divulgar coneixements
La creació d’escoles i monestirs cristians on s’ensenyarien llengües orientals als futurs missioners
Va escriure més de 250 obres; per a les quals va emprar 4 llengües:
Escrivia en català perquè era la llengua de la Corona d’Aragó
Va escriure en llatí per a adreçar-se als centres culturals més importants d’Europa
Escriví en occità, que era la llengua que usaven els trobadors a l’hora d’escriure poesia trobadoresca
Va escriure en àrab perquè era necessari fer-se entender amb els sarraïns per a convéncer-los de les virtuts del cristianisme
La seua prosa era senzilla ja que volia resultar entenedora. Però, com que tocava temes tan cultes, va haver de crear molts neologismes per a referir-se a conceptes abstractes que sols tenien nom en llatí. Ho va fer, sobre tot, servint-se de la derivació
De totes les seus obres, en destacarem unes quantes
Art abreujada d’atrobar veritat → Un llibre que pretén resoldre matemàticament tota mena de dubtes a partir de principis filosòfics
Llibre de l’ordre de cavalleria → Obra curta dedicada a formar el bon cavaller cristià
Romanç d’Evast e Blanquerna → Primera novel·la biogràfica de la literatura europea. Està dividida en cinc parts, una de les quals és el Llibre d’Amic e Amat en què parla de manera mística de la relació entre Déu i el creient
Fèlix o Llibre de meravelles → Llibre dividit en deu parts. Ens conta les vivències del protagonista i dels seus viatges. La part més coneguda és el Llibre de les bèsties, en què Fèlix visita un món poblat per animals. L’autor aprofita l’ocasió per a fer una sàtira de la societat medieval
Cant de Ramon → Poema en què fa una confessió dels seus pecats i fracassos
Lo desconhort → Obra poètica en què explica la seua desil·lusió en veure que els poderosos no li fan cas
Taxidèrmia → Art de prepara i dissecar els animals morts de manera que presenten l’aparença de vius
Macabre → Que participa d’alguna de les característiques negatives de la mort i de la repulsió que esta generalment causa
Veraç → Que diu la veritat
Dissecar → Preparar (un animal mort) per conservar-lo amb aparença de viu
Arraulir → Inclinar cap avant (una part del cos, especialment el cap) en direcció a terra
Escalf → Calor. Sensació que experimenta un organisme quan la temperatura ambiental és elevada o quan augmenta la temperatura interna com a resultat d’un estat febril
Lliscar → Esvarar. Perdre l’equilibri al passar, caminar o córrer sobre una superfície llisa, greixosa o banyada
Tofut → Que fa tofa. Espessor de cabells, de fullatge, de mates o de borumballa
Crostó → Tros de pà o de formatge en el qual abunda la crosta
Flonja → Tou i esponjós
Atansar → Acostar. Posar prop
Fastigós → Que fa fàstic. Ois, sensació de repugnància
Dèria → Idea fixa que condiciona el comportament d’algú
Esbargir → Entregar-se a activitats o entreteniments que descansen del treball o que distraguen de les preocupacions
Trigar → Tardar. Utilitzar temps per a fer una cosa
Currull → Acaramulat. Ple del tot
Catifa → Peça teixida de llana o d’una altra matèria amb què es cobrix el paviment d’habitacions i d’escales, per a evitar el fred i com a adorn
Misantrop → Aversió al gènere humà i, en general, a la societat
Taxidèrmia → Embalsament
Macabre → Lúgubre
Veraç → Verídic
Dissecar → Embalsamar
Arraulir → Abaixar-se
Escalf → Calor
Lliscar → Relliscar
Tofut → Abundant
Crostó → Baguet
Flonja → Bla
Atansar → Ajuntar
Fastigós → Laboriós
Dèria → Mania
Esbargir → Gaudir
Trigar → Emprar
Currull → Acaramullat
Catifa → Moqueta
Misantrop → Sorrut
