Estudiar humanis
A l'edat moderna, Catalunya estava poc poblada com a conseqüència de la davallada demogràfica de finals de l'edat mitjana. El Principat s’havia buidat demogràficament al llarg dels segles XIV i XV com a conseqüència de l’epidèmia de pesta negra del 1348, dels dos conflictes remença de la segona meitat del segle XV i de la guerra civil de 1462 a 1472.
Al llarg del segle XVI, la població va augmentar a causa de la fi de l'època d'epidèmies, uns índexs de natalitat força elevats i, sobretot, per la forta immigració francesa. Aquests immigrants fugien de la sobrepoblació i de les guerres de religió (persecució dels calvinistes); molts eren homes joves en edat de formar família i van treballar com a masovers o artesans.
Aquest creixement només es va aturar al primer terç del segle XVII, quan les dificultats derivades de l'escassetat d'aliments (crisi agrícola) i de la pesta van fer disminuir de nou la població. L'expulsió dels moriscos (1609) també va significar la sortida de milers de persones, principalment de les zones de l'Ebre i del Baix Segre.
Pel que fa a la distribució de la població sobre el territori, es constata una tendència a la concentració a les zones litorals i prelitorals, al llarg de les principals vies de comunicació i al voltant dels nuclis urbans més importants, com Barcelona o Girona. En canvi, es constata una disminució clara de la població a les zones de l’interior i de muntanya, una tendència que es va confirmar al llarg del segle XVII.
La societat catalana
La societat catalana dels segles XVI i XVII estava organitzada en tres estaments: dos de privilegiats i un de no privilegiat. Els estaments privilegiats, exempts del pagament d’impostos i amb accés als càrrecs polítics més importants, estaven formats per la noblesa i el clergat, i el no privilegiat, l’integraven els pagesos, els artesans, els comerciants i la resta de la població, rural i urbana.
\n
La noblesa era un estament força reduït i, tot i que havia perdut poder polític davant l'enfortiment de la monarquia, continuava gaudint de poder econòmic i jurisdiccional.
L’alta noblesa, poc nombrosa a Catalunya, es va anar distanciant del Principat, a causa dels enllaços matrimonials amb membres de l’aristocràcia castellana. La petita noblesa, formada majoritàriament per cavallers, experimentà al llarg del segle XVI un procés d’empobriment.
L’altre estament privilegiat, l’eclesiàstic, era força heterogeni; destacaven tres grups: l’alt clergat, format per bisbes i cardenals; un sector intermedi, en què destacaven els canonges, i el baix clergat, format majoritàriament per capellans de parròquia.
Els pagesos formaven la majoria de la població, però no tots eren iguals. Cal distingir entre els propietaris dels masos més rics, que formaven el grup dels pagesos benestants, i els petits propietaris, que tenien problemes per mantenir la seva explotació. A més, hi havia una massa nombrosa de mossos i jornalers, i un contingent important d’indigents rurals, que malvivien de la caritat, dels petits furts i ocasionalment de la caça furtiva.
A les ciutats destacaven els ciutadans honrats o prohoms, que van anar incrementant el poder que tenien i van ocupar els principals càrrecs de govern municipal. També hi havia una classe mitjana, integrada per artesans i mercaders, i uns variats sectors populars formats per oficials, aprenents, jornalers i assalariats de tota mena. També s’ha de tenir en compte una important massa de treballadors sense qualificar, pidolaries i malfactors.
Economia catalana
La feina al camp
La Catalunya dels segles XVI i XVII vivia essencialment de la producció agrària i ramadera. La unitat de producció majoritària era el mas o masia. Els cereals ocupaven la majoria de la superficie conreada, seguits de la vinya i l'olivera. També es conreava cànem, lli, llegums, hortalisses, arbres fruiters i, en determinats indrets, arròs.
El sistema de conreu era semblant al de l'època medieval. Predominava la rotació biennal, que alternava el cereal i el guaret, de manera que els rendiments agraris eren força baixos.
Pel que fa al bestiar, s'aprofitaven per a l'alimentació l'aviram, les vaques, les ovelles, els conills i les abelles per fer mel. Els bous i les mules eren essencials com a animals de tir i per al transport.
A l'últim terç del segle XVII, algunes comarques del litoral van començar a especialitzar-se en la vinya, i a d'altres llocs es va iniciar la rotació de conreus entre cereals i lleguminoses. A més, algunes famílies pageses van combinar les feines agrícoles amb l'elaboració de teixits, i gràcies a això es va iniciar una indústria a domicili en què un comerciant hi aportava la maquinària i la matèria primera i s'encarregava de vendre el producte.
La major part de la terra estava en mans dels senyors i una part important era eplotada a través de contractes enfitèutics (contractes de durada quasi indefinida o a perpetuïtat).
Les activitats econòmiques de la ciutat
Els sectors econòmics dominants a les ciutats eren els relacionats amb la producció artesana i el comerç. També hi havia professionals liberals (metges, notaris…) i criats.
Les ciutats costaneres van ser les més dinàmiques econòmicament i van tenir un augment de població significatiu.
\n
Artesania i manufactures
\n
Els artesans de les ciutats s'agrupaven en gremis i abastaven el mercat local de tota mena de productes.
En algunes ciutats, com Barcelona, Sabadell, Terrassa, Mataró, Granollers, Vic, Manresa, Igualada…, també hi havia petites manufactures que treballaven la llana (paraires), confeccionaven draps, treballaven el cuir, feien cordes i elaboraven paper. A les zones prepirinenques i pirinenques hi havia nombroses fargues que treballaven el ferro.
Comerç
\n
El comerç català per la Mediterrània va decaure a l'edat moderna com a conseqüència del desplaçament del gran comerç marítim cap a l'Atlàntic. Malgrat això, el comerç interior de Catalunya va continuar actiu i els intercanvis amb Aragó i Castella eren molt fluids.
\n
Els catalans no van organitzar expedicions comercials directament amb Amèrica, però molts comerciants catalans eren presents a Sevilla, on buscaven intermediaris per embarcar les mercaderies catalanes. A Castella i Amèrica s'hi venien sobretot productes elaborats com ara draps, vidre, llibres, paper i cuirs i s'hi compraven matèries primeres (sucre, tints, cuirs, llana), necessàries per a les manufactures catalanes.
\n
Amb la recuperació del segle XVII, el comerç va créixer i alguns productes, com el vi, l'aiguardent i, sobretot, els teixits, van començar a ser exportats des de Barcelona cap als ports del Mediterrani.