2n Parcial REPRO

6. Fecundació

1. Fol·liculogènesi

La fol·liculogènesi és el procés complex i dinàmic que engloba l’activació del fol·licle primordial fins a l’ovulació, implicant desenvolupament cel·lular, expressió de receptors endocrins, inici de la secreció hormonal i senyals hormonals de l’eix hipotàlem-hipòfisi-gònada. En espècies mono-ovulatòries, el seu objectiu és la selecció d’un únic fol·licle dominant. Els esdeveniments clau són: reclutament, desenvolupament del fol·licle preantral, selecció i atrèsia.

2. Desenvolupament dels fol·licles (primordial a preovulatori)

  • Fol·licle primordial: Format a l’etapa embrionària, amb oòcits primaris detinguts en profase I i envoltats per cèl·lules fol·liculars aplanades. L’activació es dóna a la pubertat gràcies a senyals autocrins/paracrins.

  • Fol·licle primari: Les cèl·lules fol·liculars passen de ser aplanades a cúbiques. El procés és independent de l’acció hipofisiària. Aquí comença la formació de la zona pel·lúcida.

  • Fol·licle secundari: Apareixen múltiples capes de cèl·lules de la granulosa amb unions GAP i vasos sanguinis que permeten l’acció de FSH. Es comença la producció d’estrògens, inhibina i formació de grànuls corticals.

  • Fol·licle preantral i antral: La cavitat antral s’omple de líquid fol·licular amb factors de creixement. Les cèl·lules de la granulosa es diferencien en murals i cúmulus oòphorus. Es desenvolupa vascularització i la teca es divideix en teca interna (producció d’andrògens mitjançant LH) i teca externa (funció de suport estructural).

  • Fol·licle preovulatori: Expressa receptors per LH i completa la maduració cel·lular i funcional.

3. Etapes del desenvolupament fol·licular en humans

  1. Fol·licle primordial: Format per un oòcit envoltat per cèl·lules aplanades, present des del període fetal.

  2. Fol·licle primari: Les cèl·lules de la granulosa es tornen cúbiques; comença el creixement de l’oòcit.

  3. Fol·licle secundari: Les cèl·lules granuloses es multipliquen i formen múltiples capes. Inici de la zona pel·lúcida.

  4. Fol·licle antral: Es forma una cavitat plena de líquid (antre) i el fol·licle es torna més gran.

  5. Fol·licle de Graaf: És el fol·licle madur que allibera l’oòcit durant l’ovulació.

4. Maduració de l’oòcit

La maduració es dóna gràcies al pic pre-ovulatori de LH:

  • Maduració nuclear: Profase 1º divisió meiòtica → Metafase 2º divisió meiòtica

  • Maduració citoplasmàtica:

    • Síntesi de proteïnes Necessàries per a la fecundació i els primers estadis de desenvolupament embrionari.

    • Male Pronuclear Growth Factor (MPGF): sintetitzat després de la ruptura de la vesícula germinal, per la descondensació del cap de l’espermatozou després de la fecundació.

    • Reorganització dels orgànuls intracitoplasmàtics: Mitocondris, Golgi i REL passen a formes menys actives. Els grànuls corticals migren cap a la perifèria de l’oòcit..

  • Maduració de la zona pel·lúcida: Comença en la formació del fol·licle primari i secundari i més intensa després del pic pre-ovulatori de LH.

    • Glicoproteïnes a la zona pelúcida:

      • ZP1: Uneix ZP2 i ZP3 estructuralment.

      • ZP2: Permet la unió amb la membrana acrosomal després de la reacció acrosòmica i evita la polispèrmia.

      • ZP3: Unio als espermatozous de la mateixa espècie. Provoca la reacció acrosòmica per evitar la polispèrmia.

  • Maduració de les cèl·lules fol·liculars: Després del pic pre-ovulatori de LH:

    • Maduració de les cèl·lules de la granulosa del cumulus oophorus.

    • Secreció d'àcid hialurònic que provoca la separació de les cèl·lules de la granulosa de l’oòcit.

    • Augment de l’adhesivitat del complex oòcit-cumulus i de la superfície de contacte.

    • S’interromp l’arribada de factors que frenaven la meiosi de l’oòcit.

Dsps te lloc la ovulació → oòcit captat x cel oviducte → va ampolla oviducte x fecundació.

Temps des del pic preovulatori fins ovulació: Vaca: 24h, Ovella: 26, Cabra: 27, Truja: 40-42.

5. Capacitació de l’esperma i fecundació

  • Capacitació de l’esperma: Canvis en la membrana plasmàtica per adquirir mobilitat i capacitat de fecundar. Implica entrada de calci i canvis en el flagel.

  • Fusió gamètica: L’esperma travessa la corona radiada, es fusiona amb la zona pel·lúcida gràcies a ZP3 i es produeix l’exocitosi dels grànuls corticals que eviten la polispermia. Això inicia el procés de divisió cel·lular que culmina amb la formació del zigot.

6. Activació de l’oòcit i divisió embrionària

L’oòcit activat inicia la divisió cel·lular i fa servir les reserves acumulades (ARN, ribosomes, mitocondris) fins que s’activa el genoma embrionari, essencial pel desenvolupament posterior.

7. Cicle hormonal i regulació

  • FSH i LH regulen el creixement fol·licular i l’ovulació.

  • Estrògens i inhibina exerceixen feedback positiu i negatiu sobre l’eix hipotàlem-hipòfisi.

  • El pic de LH provoca l’ovulació, mentre que la progesterona estabilitza el cicle en cas d’implantació.

Maduració nuclear de l’oòcit

  1. Condició inicial:

    • L’oòcit està aturat a l’última fase de la profase I de la meiosi (diplotè) amb cromosomes homòlegs aparellats i crossover complet.

  2. Desencadenament:

    • El pic preovulatori de LH provoca:

      1. Ruptura de la vesícula germinal (finalització de la profase I).

      2. Cromosomes homòlegs situats a la placa equatorial (metafase I).

      3. Separació dels cromosomes homòlegs (anafase I).

      4. Citoquinesis desigual → dues cèl·lules:

        • Oòcit secundari (gran).

        • Primer corpuscle polar (petit).

      5. Inici de la metafase II:

        • L’oòcit secundari queda aturat aquí fins a la fecundació.

Maduració segons l’espècie:

  • Espècies en general: Els oòcits són expulsats de l’ovari en la metafase II (madurs i preparats per a la fecundació).

  • Excepció en la gossa:

    • Ovula en profase I (oòcit primari) → necessita 24-48 h al oviducte per completar la maduració fins a la metafase II.

Processos específics en les gosses:

  1. Ovòcits immadurs a l’ovulació (profase I).

  2. Completen la maduració nuclear al oviducte sota influència hormonal.

  3. Fertilitat limitada a un període de 12-24 h després de completar la maduració.

Ovulació i maduració post-ovulació

  • Espècies en general: Ovulen oòcits ja madurs en metafase II.

  • Gosses: Ovulen oòcits en profase I, completant la maduració al oviducte en 48-72 h.

Capacitació dels espermatozous

  1. Transformacions fisiològiques per habilitar:

    • Hiperactivació: Moviment intens.

    • Reacció acrosòmica: Necessària per penetrar l’oòcit.

  2. Almacenament a l’istme del oviducte (en la vaca: 24 h; en la gossa: 4-6 dies).

    • Proporciona supervivència i prevé la poliespèrmia.

Fecundació

  1. Penetració del cúmulus oophorus:

    • Espermatozoides capacitats hiperactivats.

  2. Reacció acrosòmica:

    • Contacte amb la ZP3 → unió específica amb espermatozoides de la mateixa espècie.

    • Vesiculació de membranes i alliberament d’enzims que faciliten la penetració.

  3. Fusió dels gàmetes:

    • Contacte entre la membrana equatorial de l’espermatozoide i l’oòcit.

    • L’espermatozoide completa la seva entrada (cua inclosa).

Prevenció de la poliespèrmia

  1. Primer blocatge: Canvi de potencial de membrana (polarització positiva).

  2. Segon blocatge:

    • Zona pel·úcida: Reacció cortical i zonal → enduriment.

    • Membrana vitel·lina: proteina Izumo 1 s’uneixen i degraden proteïnes Juno per impedir unions addicionals.

Canvis nuclears en el zigot

  • Després de la penetració:

    • Reinici de la meiosi II en l’oòcit (de metafase II → telofase II).

    • Formació de dos pronuclis:

      • Pronucli matern i patern → preparen el material genètic per a la primera divisió mitòtica del zigot.!

Desenvolupament embrionari resumit:

  1. Formació dels primeres cèl·lules:

    • Blastòmers: es formen a partir de la primera mitosi gràcies al centríol de l'esperma.

    • Divisions sincròniques: 2 → 4 → 8 → 16... (divisions ràpides sense incrementar el volum total de l'embrió).

    • Mida constant: un embrió de 2 cèl·lules té el mateix volum que un embrió de 4 cèl·lules.

    • A partir de 4 cèl·lules (en truja) i 8-16 cèl·lules (en vaca i cabra), comença la síntesi de proteïnes.

    • Unions dèbils (GAP) entre les cèl·lules, i es activa el genoma embrionari.

  2. Mòrula i polarització:

    • Polarització: les cèl·lules es divideixen en perifèriques i internes.

    • Compactació: es perd la totipotència.

  3. Formació del blastocist (cavitació):

    • Cèl·lules perifèriques: es converteixen en el trofoectoderm.

    • Cèl·lules internes: formen la massa cel·lular interna.

    • Cavitació (blastocist): les cèl·lules perifèriques activant bombes Na+/K+ creant una cavitat (blastocele) per mitjà de l'entrada d’aigua.

1. Oòcit

  • Posició: És la cèl·lula central dins del fol·licle.

  • Funció: És la cèl·lula femenina reproductora, que es prepara per a la fecundació. Al principi es troba en un estadi primitiu, i amb el temps es desenvolupa fins a madurar en un oòcit per poder ser fecundat.

2. Cèl·lules Granuloses

  • Posició: Rodegen directament l’oòcit. Es troben en diferents capes depenent de l'estadi de desenvolupament del fol·licle.

  • Funció:

    • Ajudar a la maduració de l’oòcit: Secreteu diverses substàncies que són necessàries per al desenvolupament de l’oòcit, inclòs el fluid fol·licular.

    • Producció d'hormones: Participen en la producció d'hormones com l'estrogen.

    • Suport estructural: Serveixen com a suport per a l’oòcit i també el protegeixen durant el procés de maduració.

3. Cèl·lules Teques

Les cèl·lules teques formen dues capes:

  • Teques internas:

    • Posició: Rodegen la capa de cèl·lules granuloses.

    • Funció:

      • Secreten hormones com progestero i col·laboren en la producció d'estrogens a través de la conversió de la androstenediona a estrògens (efecte indirecte en la maduració de l’oòcit).

  • Teques externes:

    • Posició: Es troben a l'exterior de les teques internes, formant una capa més gruixuda de cèl·lules.

    • Funció: Serveixen per protegir el fol·licle i també formen una capa que dona suport estructural al fol·licle. La seva funció també és participar en la producció de hormones.

4. Cèl·lules del Cúmul

  • Posició: Aquestes cèl·lules es troben al voltant de l'oòcit, formant part del complex oòcit-cumulus.

  • Funció: Estan involucrades en la migració de l’oòcit a l’oviducte després de l’ovulació i ajudaran en processos com la fecundació. Participen també en la síntesi de àcid hialurònic, que actua com a enganxós per mantenir unida la massa de cèl·lules al voltant de l’oòcit.

5. Cèl·lules de la Membrana Basal

  • Posició: Formant la base externa del fol·licle.

  • Funció: Serveixen de suport estructural i permeten la comunicació i connexió entre les cèl·lules granuloses i les teques. Participen també en les connexions entre les cèl·lules del fol·licle.

Important:

  • En la profase té lloc el crossover, s’intercanvia material genètic d’una cromàtida amb l’altra.

  • Quan les ovogònies entren en meiosis i es detenen en la profase I de la primera divisió meiòtica deixem de parlar d’ovogònies i aquestes cèl·lules detingudes en la seva primera meiosi passen a anomenar-se oòcits primaris (en humans aquests es formen entre el 3r i 8é mes de gestació i estaran detinguts fins la pubertat).

  • En el naixement trobem entre 600.000-800.000 oòcits primaris detinguts en la 1ra meiosis. D’aquests en degeneren molts durant la infància i n’acaben quedant uns 40.000. D’aquests només 400 podran madurar i d’aquests cada mes només un trenca el fol·licle on s’hagi contingut i s’allibera de l’ovari cap a la cavitat pèlvica donant nom al procés de ovocitació (almenys això és el que passa en dones).

  • La glucoproteïna ZP3 ubicada en la zona pel·lúcida de l’oòcit és la més important ja que funciona com un receptor per l’espermatozoide i contribueix a que es doni la reacció acrosòmica un cop ha penetrat l’espermatozoide.

7. Transferència d’embrions

La transferència d’embrions és una tècnica de reproducció assistida que permet obtenir o produir embrions d’una femella donadora per transferir-los a una femella receptora que continuarà la gestació. És una tècnica molt utilitzada en vaques, eugues, cabres i ovelles, amb un gran impacte en la millora genètica i la productivitat de les explotacions ramaderes.

Característiques bàsiques:

  • Femella donadora: Ha de ser de gran qualitat genètica i reproductiva. No es pot utilitzar qualsevol femella.

  • Femella receptora: Ha de ser apta per quedar prenyada fàcilment. Es prioritza la seva capacitat reproductiva per garantir l’èxit de la tècnica.

Tipus de recuperació d’embrions:

  1. In vivo:
    Els embrions es recuperen directament del sistema reproductor de la femella donadora.

  2. In vitro:

    • Els oòcits es recuperen de la femella donadora.

    • Es fecunden i es desenvolupen fins a l’estadi embrionari en un laboratori.

    • Posteriorment, es transfereixen els embrions a la femella receptora.

Fases de la transferència d’embrions

  1. Superovulació de la donadora:

    • La donadora és induïda perquè ovuli múltiples oòcits alhora, ja que no és viable realitzar aquest procediment per només un oòcit.

    • Es realitza mitjançant administració de FSH o altres hormones, segons el protocol.

  2. Aparellament i fecundació:

    • Es pot dur a terme mitjançant monta natural o inseminació artificial (IA), segons el cicle de la femella donadora.

  3. Recol·lecció d’embrions:

    • Es realitza quan els embrions es troben en l’estadi de mòrula o blastocist no eclosionat (habitualment al dia 7 post-ovulació).

    • L’embrió es recull directament de l’úter en el cas de vaca o del còrion en altres espècies.

  4. Avaluació i conservació dels embrions:

    • Els embrions s’avaluen i poden transferir-se immediatament (transferència en fresc) o ser congelats per a ús futur.

  5. Transferència a la femella receptora:

    • Els embrions s’introdueixen en les femelles receptores sincronitzades, que han d’estar en un estadi similar del cicle reproductiu perquè l’úter sigui apte per la implantació de l’embrió.

Aplicacions de la transferència embrionària

1. Beneficis en la ramaderia:

  • Increment del nombre de descendents d’animals d’alt valor genètic.
    Permet aprofitar al màxim el potencial reproductiu dels millors exemplars.

  • Gestacions bessones i sexatge:
    Aquesta tècnica és útil per prevenir problemes com el freemartinisme en vaques (gestació mixta mascle-femella).

  • Descendència d’animals amb problemes reproductius:
    Es poden utilitzar animals vells, ferits o amb infertilitat primària com a donadors d’embrions viables.

  • Exportació i importació d’embrions:
    És una alternativa més econòmica i segura que el transport d’animals vius, reduint els costos i els riscos de transmissió de malalties.

2. Conservació i congelació d’embrions:

  • Congelació d’embrions per ús futur:

    • Permet reduir la necessitat immediata de receptores.

    • Es poden planificar transferències quan sigui més oportú (per exemple, evitar el heat stress en estius).

  • Sincronització flexible:
    La femella receptora pot estar preparada de forma natural, sense necessitat de forçar la sincronització hormonal.

  • Planificació segons disponibilitat d’aliments:
    És molt útil per ajustar la gestació a les condicions de l’explotació.

3. Beneficis genètics:

  • Selecció genètica més ràpida i intensa.
    Permet treballar directament amb els millors exemplars, disminuint l’interval generacional.

  • Possibilitat de clonatge:
    Amb tècniques com la transferència nuclear o la bisecció de l’embrió. Aquesta opció és particularment útil per a la producció de carn.

  • Conservació de races i espècies en perill:
    Els embrions poden ser gestats per femelles d’espècies similars, mantenint la diversitat genètica i prevenint la desaparició de races autòctones.

Inconvenients:

  1. Variabilitat en la superovulació:
    No totes les donadores responen igual al tractament hormonal.

  2. Alt cost econòmic:
    Aquesta tècnica és cara comparada amb la inseminació artificial (IA). Un embrió de vaca pot costar fins a 500 euros.

  3. Manteniment de les receptores:
    Les femelles receptores requereixen atenció constant fins que es transfereix l’embrió, incrementant els costos.

  4. Necessitat d’experts:
    Es precisa personal altament qualificat per recollir els embrions i manipular-los.

  5. Riscs de consanguinitat:
    L’ús repetitiu d’animals d’alt valor genètic pot reduir la diversitat genètica si no es dissenya adequadament el pla reproductiu.

Protocols de superovulació:

  • Administració de FSH:
    És el principal agent superovulatori utilitzat en vaca i altres espècies.

  • Seqüència del protocol:

    1. Es detecta el zel natural o induït.

    2. Es comença l’administració de FSH entre els dies 8 i 12 post-zel.

    3. Dosis de FSH es distribueixen al matí i a la nit durant 4-5 dies.

    4. Es dóna prostaglandines per destruir el cos luti i garantir la sincronització del zel.

    5. Entre 36 i 48 hores després de l’última dosi de FSH, s’induïx el zel per aparellar o inseminar.

    6. La recollida dels embrions es fa al dia 7 post-ovulació.

Recollida d’embrions:

  1. Equip necessari:

    • Catèter Foley: Té dues entrades per permetre introduir medi líquid i recollir-lo.

    • Medi amb antibiòtics i sèrum (PBS + SFB) per evitar que els embrions s’adhereixin al tub.

  2. Procés:

    • Administració d’anestèsia epidural per evitar contraccions doloroses.

    • Rentat de la zona perineal abans de començar.

    • S’introdueix el catèter dins l’úter, es tanca amb el globus per retenir el líquid, i s’introdueix medi fins omplir la banya.

    • Sacsejar la banya uterina des del recte per desenganxar els embrions i recollir el líquid filtrat per retenir els embrions.

Classificació i ús d’embrions:

  • Es prioritzen mórules i blastocists (estadis 2-7) ja que són cronològicament adequats al dia 7.

  • Els blastocists eclosionats només es poden transferir dins la mateixa explotació.

  • Els embrions es classifiquen segons qualitat morfològica en graus (1-4) segons l’International Embryo Technologies Society.

Aquestes tècniques, tot i els seus alts costos, són una eina potent en la millora genètica i productiva, especialment en explotacions ramaderes amb enfocament d’alta qualitat.

Important:

  • Hi ha una analítica que és la de la hormona antimülleriana que ens diu si una vaca es quedarà prenyada o no (és el que fem després de induir la superovulació en les vaques).

  • Com hem dit abans, congelar embrions en serveix per la conservació d’espècies, races i estirps en perill d’extinció (si conservem l’embrió podem tenir mascle i femella), per exemple, el rinoceront blanc es troba en perill d’extinció i per ajudar a preservar l’espècie, podríem fer que el rinoceront gris ens gestés un embrió de rinoceront blanc).

  • Per obtenir FSH i LH s’agafen hipòfisis porcines en escorxador, es matxaquen i s’obtenen la FSH i la LH quan es liofilitzen (procés de deshidratació de producte biològic mitjançant la congelació i la posterior sublimació a pressió reduïda del gel que s’ha format, és a dir, l’evaporació de l’aigua té lloc en un recipient on s’ha fet el buit).

  • Abans d’utilitzar FSH i LH es comprova la seva efectivitat amb rates i es mira la capacitat d’aquest lot d’hipòfisis en rates (per exemple la relació FSH:LH és de 3:1 o 2:4). Un cop tenim la capacitat, haurem de calcular la dosi a injectar perquè cada lot és diferent i sempre a l’inici haurem de donar més LH.

8. Diagnòstic de gestació

Durada de la gestació segons l'espècie:

  • Euga: 330-345 dies, 1 cria.

  • Vaca: 277-290 dies, 1-2 cries.

  • Truja: 112-115 dies, 8-12 cries.

  • Gossa: 63 dies, 7 cries (mitjana).

  • Gata: 61 dies, 4 cries.

  • Ovella: 144-152 dies, 1-2 cries.

  • Cabra: 145-151 dies, 1-3 cries.

  • Conilla: 31 dies, 8 cries (mitjana).

Factors que afecten la durada de la gestació:

  1. Edat de la mare: Gestacions més curtes en primípares.

  2. Sexe del fetus: Mascles més grans allarguen la gestació.

  3. Nombre de fetus: Gestacions amb menys cries són més llargues; en femelles prolífiques, un nombre alt de cries accelera el part.

  4. Raça: Boví de carn té gestacions més llargues que el de llet.

  5. Factors ambientals: Inclouen la nutrició, la temperatura, el fotoperíode, i el número de parts prèvies o el moment de concepció.

Placenta

Funcions principals:

  • Intercanvi metabòlic entre mare i fetus.

  • Producció d’hormones:

    • Mantenen la gestació.

    • Estimulen la glàndula mamària.

    • Promouen el creixement fetal i l'activitat ovàrica.

    • Participen en la inducció del part.

Tipus segons les seves característiques:

  1. Contacte entre mare i fetus:

    • Epiteliocorial: Sense pèrdua de cap capa (euga, truja, ovella, cabra, vaca).

    • Endoteliocorial: Contacte amb l'endoteli dels vasos materns (gossa i gata).

    • Hemocorial: Contacte directe amb la sang materna (humans, parcialment en gos i gat).

  2. Pèrdua d’endometri al part:

    • Decídua: Pèrdua d’endometri; secrecions marrons o verdes (gossa i gata).

    • No decídua: Sense pèrdua d’endometri (euga, vaca, truja).

  3. Distribució de vellositats coriòniques:

    • Difusa: Tot l’endometri contacta amb el cori (euga, truja).

    • Cotiledonària: Endometri i cori contacten en carúncules i cotiledons formant placentomes (ovella, cabra, vaca).

    • Zonal: Cinturó al voltant de la placenta (gossa).

Implantació embrionària per espècie

Remugants (vaca, ovella, cabra):

  1. Placenta: Epiteliocorial, cotiledonària, no decídua.

  2. Fases d’implantació:

    • Allargament del blastocist: Inicia l'intercanvi a través de microvellositats del cori.

    • Formació de placentomes: Cotiledons i carúncules formen unitats funcionals (dia 30-42 en vaca).

  3. Reconeixement matern: Interferó tau (IFNτ) evita la luteòlisi bloquejant els receptors d'oxitocina.

  4. Ecografia:

    • Dia 28: Placentomes visibles.

    • Dia 40: Detectem el cor fetal.

Euga:

  1. Placenta: Epiteliocorial, difusa, no decídua.

  2. Fases d’implantació:

    • Desplaçament de l’embrió (dies 9-16): Es mou de banya a banya per inhibir prostaglandines amb estrògens.

    • Fixació (dies 16-18): L’embrió s’adhereix a l’endometri.

    • Formació de copes endometrials (dia 36): Aquestes produeixen eCG per mantenir la gestació fins a l’assumpció de progesterona per la placenta (turnover, dies 120-150).

  3. Reconeixement matern: Alerta de la seva presència per desplaçament continu.

  4. Ecografia:

    • Dia 22: Batec cardíac visible.

    • Dia 40: Formació del cordó umbilical.

Truja:

  1. Placenta: Epiteliocorial, difusa, no decídua.

  2. Desplaçament embrionari: Al llarg de les banyes (min. 4 embrions distribuïts equitativament).

  3. Reconeixement matern: Estrògens reorienten PGF2α al lumen uterí evitant luteòlisi.

  4. Implantació (dies 13-24): Contacte de microvellositats del cori amb l’epiteli uterí.

Gossa i gata:

  1. Placenta: Endoteliocorial, zonal, parcialment hemocorial i decídua.

  2. Implantació: Del trofoblast amb vasos endometrials.

  3. Reconeixement matern:

    • Gossa: No hi ha reconeixement específic; el CL té durada predeterminada.

  4. Ecografia:

    • Dia 21: Veiem sacs gestacionals.

    • Dia 40: Diferenciació de fetus.

Conclusions:

  • Els mecanismes d’implantació i reconeixement de la gestació varien entre espècies i estan influïts pel tipus de placenta i l’estratègia reproductiva.

  • Els factors ambientals, anatòmics i hormonals són crucials per al diagnòstic i manteniment de la gestació.

  • La identificació del dia exacte de gestació permet una gestió més precisa i exitosa.

Endocrinologia de la gestació

Vacuna, ovella i truja

  • Progesterona (P4):

    • Durant el diestre: Augmenta progressivament si no hi ha gestació, i baixa després de la lisi del cos luti (CL).

    • Si hi ha gestació: Els nivells es mantenen elevats fins a prop del part, amb diferències segons l'espècie:

      • Vacuna: Disminueix 20-30 dies abans del part.

      • Ovella: Disminueix una setmana abans.

      • Truja: Baixa just abans del part.

  • Estrògens: Presenten nivells baixos durant la major part de la gestació però augmenten cap al final:

    • Vacuna: A partir del dia 250.

    • Ovella: Uns dies abans del part.

    • Truja: 2-3 setmanes abans del part.

Particularitats per espècies

Ovella

  • P4:

    • Origen luteal fins al dia 50, quan la placenta n’assumeix la síntesi.

    • Abans del dia 50, la lisi del CL amb prostaglandines indueix avortament.

    • Ovariectomia després del dia 70 no provoca avortament, ja que la P4 és majoritàriament placentària.

Truja

  • P4:

    • Sempre d’origen luteal, independentment del nombre de fetus.

    • Tot el manteniment de la gestació depèn del CL.

Vacuna

  • P4:

    • Origen luteal fins als dies 120-240; després hi contribueix la placenta fins 4-6 setmanes abans del part, quan la gestació torna a dependre de la P4 luteal.

    • Prostaglandines són eficaces per interrompre la gestació abans del dia 120.

Euga

  • Fins al dia 25: P4 mantenida pel CL.

  • Del dia 25 al 36: Formació de copes endometrials, responsables de produir eCG que indueix cossos lutis accessoris.

  • P4:

    • D’origen luteal fins al dia 100 aproximadament.

    • Placenta assumeix el manteniment posterior de la gestació.

  • Estrògens: Augmenten progressivament, primer per fol·liculogènesi (dia 35-80) i després per síntesi fetal (dia 80 fins al part).

Gossa

  • No hi ha reconeixement matern de la gestació.

  • CL produeix P4 durant tota la gestació; no hi ha participació placentària.

  • Prolactina (luteotròfica):

    • Gestació: Ajuda al manteniment del CL.

    • Pseudogestació: No hi ha segona pujada significativa, causant la degeneració del CL.

Diagnòstic de gestació en vaca

1. Falta de zel

  • L’absència de zel 3 setmanes després de la IA/monta suggereix gestació.

  • Errors:

    • Anestre, cicles curts o llargues pauses poden confondre.

2. Pregnancy-Associated Glycoproteins (PAGs)

  • Produïdes per placentomes a partir del dia 28.

  • Detectables en plasma o llet (ELISA), però poden persistir 3 mesos postpart.

3. Palpació rectal

  • Mètode barat i pràctic:

    • Dia 30: Vesícula amniòtica.

    • Dia 35-90: Al·lantocòrion i pessic de membrana.

    • Dia 60: Fetus.

    • Dia 80: Placentomes.

    • Dia 90: Fremitus arterial.

    • Dia 100: Rebot del fetus.

4. Ecografia

  • Des del dia 28 es detecta la vesícula amniòtica.

  • Desavantatges: Necessitat d’aparells cars i neteja del recte.

5. Mesura de la progesterona

  • A partir del dia 18-24:

    • P4 > 4 ng/ml en plasma indica gestació.

    • Errors per cicles curts o anomalies luteals.

Diagnòstic de gestació en euga

Resum del diagnòstic de gestació en l’euga

1. Falta de zel (mètode econòmic)

  • Es considera l’euga gestant si no mostra zel 21-22 dies després de la munta.

  • Errors possibles:

    • Pot mostrar zel tot i estar prenyada (pels estrògens dels fol·licles fins als 40-42 dies).

    • Reabsorció embrionària: si es reabsorbeix abans del dia 18, pot semblar que no torna a zelar.

    • Zel silent: en eugues que han parit recentment.

    • Falsos positius: si es detecta en diestre, moment en què tampoc hi ha zel.

2. Palpació rectal (dies clau)

  • Dia 18-21: To uterí augmentat per la progesterona.

  • Dia 30: Vesícula embrionària de 4 cm a la base d’una banya.

  • Dia 42-45: Placenta i fetus ocupen 5-7 cm.

  • Dia 60-120: Augment de mida menys evident, diagnòstic difícil per palpació.

  • Dia 100-180: Fetus flotant en líquid amniòtic, possible rebot del fetus.

  • Dia 180-210: Palpació complicada perquè l’úter es desplaça cap a l’abdomen inferior.

  • Dia 280-part: El fetus ja es pot palpar directament pel seu gran tamany.

✅ Quan hi ha progesterona (P4), l’úter té to; quan no hi ha, perd to uterí (lísi del CL als dies 14-16 si no hi ha gestació).

3. Ecografia en eugues (obligatòria):

L’ús d’un ecògraf, idealment amb Doppler, és essencial per diagnosticar gestació en eugues. Permet:

  • Diagnòstic precoç de gestació.

  • Determinació de viabilitat embrionària.

  • Identificació de gestacions dobles.

  • Determinació del sexe del fetus.

Procediment:

  1. Buidar les femtes rectals: Imprescindible per obtenir imatges clares.

  2. Examen manual: Per localitzar els ovaris i valorar l’úter.

  3. Introducció de la sonda transrectal: Des del dia 11 post-ovulació amb freqüència de 3,5-7,5 MHz.

Desavantatges: Cost elevat (5000 € la sonda) i necessitat d’experiència en el reconeixement d’imatges.

Calendarització dels exàmens ecogràfics:

  • Primer examen (9-14 dies):

    • Dia 9: Vesícula rodona i anecogènica (3 mm).

    • Dia 14: Vesícula de 10 mm, movible i no fixa a l’úter.

    • Diagnòstic de gestació doble: Si hi ha dues vesícules, es pot eliminar-ne una o esperar una reabsorció espontània (fins al dia 36).

  • Segon examen (21-22 dies):

    • Confirmació de gestació.

    • Visualització de l’embrió a la vesícula (part ventral).

    • Batec cardíac (dia 22).

  • Tercer examen (35 dies):

    • Confirma viabilitat embrionària i desenvolupament correcte:

      • Dia 35: L’embrió hauria d’haver consumit el sac vitel·lí. Si no, es tracta amb prostaglandines.

      • Retard en el desenvolupament o pseudogestació si l’embrió mor (irreproductivitat durant l’any).

    • Migració embrionària i formació de les copes endometrials (des del dia 36).

Diagnòstic laboratorial en eugues:

Indicat en casos de:

  • Ponis (dimensions reduïdes).

  • Eugues amb lesions rectals o salvatges.

Hormones a analitzar:

  • Estrògens: Diagnòstic tardà (des del dia 120). RIA o test de Cuboni de plasma, orina i femta

  • eCG: Del dia 40 al 120. Precaució amb mostres mal processades i destrucció de copes endometrials. ELISA plasma.

  • Progesterona: Valors >4 ng/ml indiquen gestació, però poden donar resultats erronis (CL persistents, cicles irregulars, etc.). RIA o ELISA plasma o llet.

Diagnòstic en truja:

  1. Falta de zel (dies 18-24):

    • Si no mostra reflex d’immobilitat, es considera prenyada.

    • Errors possibles: anestre, pseudogestacions o cicles anormals.

  2. Ecografia (dies 18-30):

    • Mètode: Sonda transabdominal (3,5 MHz, menors freqüències).

    • Millor període per fer-ho: dies 24-35.

  3. Doppler: Detecta sons d’artèries uterines (>30 dies) i batecs cardíacs fetals (>45 dies).

  4. ultrasons Mode A: Senyals audibles sense imatge. Precís entre els dies 30-35 però amb errors possibles.

Diagnòstic en ovella:

  1. Falta de zel (dies 16-19):

    • Ús de mascle vasectomitzat o amb penis desplaçat.

  2. Doppler: Sons de cor fetal o artèries (abdominal >80 dies, rectal >35 dies).

  3. Anàlisi de PAGs: Detectables des del dia 30 (proves ELISA amb sang o llet).

  4. Ecografia:

    • Transrectal: Vesícules detectables >18 dies, recomanat fins a dia 30.

    • Transabdominal: Millor tolerància i visualització (>30 dies).

Diagnòstic en gossa:

  1. Palpació abdominal (dies 25-35):

    • Localització de vesícules embrionàries ("rosari").

    • Factors condicionants: mida, temperament, condició corporal i experiència de l’operador.

  2. Ecografia: Complement essencial per confirmar diagnòstic i viabilitat.

9. Interrupció de la gestació

Introducció

La interrupció de la gestació es duu a terme per:

  • Raons mèdiques o de gestió:

    • Salut de la mare gestant o descendència en perill.

    • Gestacions o muntes no desitjades.

    • Gestacions amb bessonada a l’euga (fetus no viables).

Els tractaments per a la interrupció es basen en la font de progesterona:

  1. Progesterona luteal: hormones que causin luteòlisi.

  2. Progesterona placentària: tractaments que imitin l’estrès fetal per induir el part.

Interrupció en diferents espècies

1. Vaca

  • Motivacions:

    • Aparellaments erronis, fetus momificats, distòcies per vedells grans.

    • Gestacions anormals (hidroalantoides, toxèmia, hèrnies ventrals).

  • Font de progesterona segons fase gestacional:

    1. Fase progesterona luteal (fins al dia 120):

      • Avortament amb prostaglandines (PGF2a) que causen luteòlisi i expulsió del fetus en 3 dies.

    2. Fase progesterona placentària (dies 120-250):

      • Dexametasona (corticoesteroide): provoca avortament en 14-16 dies.

        • Possible distòcia; efectiu en un 80-90%.

    3. Fase avançada (dies 250-275):

      • Corticoesteroides d’acció mitjana (betametasona) indueixen part en 5-11 dies.

      • Si no hi ha resposta, es complementen amb PGF2a per eliminar la progesterona luteal.

      • Després dels 275 dies, els vedells poden sobreviure però amb problemes com calostre deficient.

2. Euga

  • Motivacions:

    • Risc per la mare, fetus grans, bessonades (majoria inviables).

  • Procés segons el moment de gestació:

    1. Fins als 35 dies:

      • Prostaglandines (PGF2a) IM.

      • Evitar més tard perquè es formen les copes endometrials que produeixen eCG (indueixen cossos lutis accessoris).

    2. Després dels 35 dies:

      • Dilatació manual del coll uterí i rentat amb solució salina estèril abans del dia 40.

3. Truja

  • Característiques de gestació: cossos lutis produeixen tota la progesterona.

  • Mètode: Prostaglandines (PGF2a) poden interrompre la gestació en qualsevol moment.

  • Inducció del part: s'administra PGF2a els dies 114-115 per fer parir en 2-3 dies.

4. Gossa (i gata)

  • Característiques: cossos lutis independents fins al dia 20; a partir d’aquí depenen de prolactina.

  • Mètodes d’interrupció:

    1. PGF2a natural: des del dia 18 del diestre.

      • Requereix diverses injeccions; efectes secundaris com vòmits, salivació, micció, dispnea.

    2. Carbergolina (antiprolactínic) + PGF2a:

      • Administració entre dies 28-35. Es dona reabsorció o avortament en 10 dies.

      • Efectes secundaris lleus: anorèxia, vòmits, depressió.

    3. Aglepristona (Alizin):

      • Antagonista de la progesterona, administrable fins als 45 dies de gestació.

      • Reabsorció o avortament en 7 dies. Sense efectes secundaris greus, però car.

    4. Cirurgia (ovariohisterectomia): es pot practicar en qualsevol moment.

10. Fetus

Definició i Diferències amb l’Embrió:

  • Fetus: Etapa post-embrionària durant la gestació en què s’ha completat la fase d’organogènesi (òrgans formats i funcionant parcialment). El fetus es dedica a créixer i madurar els òrgans per al naixement.

  • Embrió: Etapa inicial en què els òrgans estan formant-se i encara no són funcionals. No es pot identificar l’espècie.

  • El fetus controla activament la gestació, incloent-hi el creixement i la interacció amb la mare, i determina quan comença el part.

Fisiologia Adaptada del Fetus:

  • Nutrició:

    • Alimentació a través del cordó umbilical.

    • Reciclatge de líquid amniòtic amb el ronyó fetal.

    • La placenta substitueix funcions del fetge, pulmó i ronyó. El fetge fetal actua com a òrgan hematopoètic (formació de sang).

Problemes i Adaptacions del Fetus:

  1. Manteniment de la Maduració:

    • Els sistemes vitals (com el respiratori) han d’estar plenament funcionals al naixement.

    • Altres sistemes (digestiu, neuromuscular, reproductiu) poden madurar més tard.

    • Espècies com gossos i gats tenen maduració neuromuscular més lenta, la qual cosa facilita un període d’aprenentatge més llarg (neotenia: néixer molt immadur).

  2. Resposta Ràpida al Medi:

    • El fetus ha de respondre a canvis de l’estat de la mare (estrès, fred, nutrició).

    • Ho fa gràcies a un sistema neuroendocrí actiu i funcional.

  3. Adaptació a Condicions Especials:

    • Baixa pressió d’oxigen: Els nivells d’oxigen són baixos (35mmHg arterial al fetus, en comparació amb 95mmHg a la mare).

      • Ritme cardíac elevat (>85 pulsacions/min).

      • PLACENTA ES FONT DE 02

      • ⭡ proporció volum cor/volum cos

      • Hemoglobina fetal amb més afinitat per l’oxigen.

      • Sistema circulatori especial:

        • Conducte arteriós: Evita els pulmons i envia sang a la placenta. conducte que uneix l’artèria pulmonar amb l’aorta

        • Conducte venós: Omiteix el sistema porta del fetge i anirà directament a la vena cava inferior

        • Foramen oval: Uneix aurícules per evitar el pas als pulmons.

    • Nutrició parenteral (via placenta, no digestiva).

    • Medi líquid: Protegeix el fetus, amb Tº controlada (35ºC).

    • Competència entre fetus en gestacions múltiples (més destacada en porcs). El desenvolupament desigual de la placenta afecta el creixement i pot causar momificació fetal.

Sistema Neuroendocrí:

  • Sistema Nerviós:

    • Desenvolupament gradual i diferenciat segons l’espècie.

    • Respon a estímuls externs i desenvolupa circuits neurosensorials (olfacte, visió, audició).

    • Comença la mielinització en l’últim terç de gestació, facilitant els cicles circadians actius (vigília i son).

    • Cicles REM observats: El fetus té períodes de son actiu i somni.

  • Sistema Endocrí:

    • Implicat en la regulació del creixement i adaptació al medi extern.

Altres Consideracions:

  • Creixement accelerat: En l’últim terç de gestació, el fetus pot triplicar o quadruplicar la mida.

  • Anomalies:

    • Problemes com taquicàrdies, forat oval obert o defectes circulatoris poden complicar el desenvolupament fetal.

1. Sistema endocrí fetal:

  1. Funció autònoma:

    • El sistema endocrí fetal funciona independentment i s'adapta a les necessitats del fetus, no de la mare.

    • És clau per iniciar el part.

    • Les hormones de la mare no passen directament al fetus, però sí pot influir sobre la mare mitjançant hormones.

  2. Evolució de la progesterona:

    • A la meitat de la gestació, el cos lúteo (CL) deixa de produir progesterona.

    • Les glàndules adrenals del fetus produeixen precursors esteroïdics que arriben a la placenta, transformant-se en progesterona per mantenir la gestació fins al part.

  3. Funció de les glàndules adrenals fetals:

    • Més grans que els ronyons.

    • Producció de precursors esteroïdics que afecten la mare, ajudant al manteniment de la gestació.

    • Regula processos vitals com la homeòstasi intrauterina, la maduració dels òrgans del fetus, i el sistema immunitari.

  4. Regulació del desenvolupament reproductiu fetal:

    • Pot influir en situacions d'intersexualitat o hermafroditisme..

Influència indirecta de la mare sobre el fetus:

Tot i que el sistema endocrí fetal és autònom, la mare sí que pot influir en el fetus indirectament. Per exemple:

  • Diabetis materna:

    • La glucosa de la mare passa al fetus, que produeix insulina en grans quantitats (factor de creixement).

    • Resultat: el fetus creix excessivament (nascudes de gran mida).

  • Obesitat infantil:

    • Si la mare té una dieta restrictiva, el fetus desenvolupa una gran sensibilitat a la glucosa.

    • Aquest comportament es manté després del naixement, augmentant el risc d’obesitat infantil.

3. Sistema digestiu fetal:

Tot i que el fetus no digereix aliments externs, realitza diverses funcions importants com:

  • Reservori immunològic: Es produeix una acumulació de cèl·lules immunològiques en zones com el cec, les plaques de Peyer i l’apèndix, on es preparen per ser activades després del part.

  • Reciclatge de líquid amniòtic: El líquid amniòtic es recicle mitjançant la deglució per part del fetus, que l'absorbeix i l’elimina pel sistema urinari. Aquest líquid ajuda també a entrenar el sistema digestiu del fetus per al post-part.

4. Hipòfisis fetal:

  1. Desenvolupament independent:

    • La hipòfisis es divideix en Neurohipòfisis, Hipòfisis anterior, Part intermitja. que es desenvolupen de manera independent durant la gestació.

  2. Trastorns potencials:

    • Trastorns en els processos d'unió o maduració poden provocar disfuncions letals, especialment amb el tractament amb corticoesteroides a la mare.

5. Sistema excretor fetal:

  1. Síntesi d’IGF-1:

    • El fetus produeix IGF-1 (factor de creixement similar a la insulina) relacionat amb el creixement.

  2. Funció renal:

    • El ronyó fetal no és gaire actiu en l’excreció, però és essencial per la producció d'IGF-1.

    • El desenvolupament renal inadequat pot causar baixa producció d'IGF-1 o hidroamnios (acumulació excessiva de líquid amniòtic).

6. Sistema respiratori fetal:

  1. Moviments respiratoris:

    • No hi ha respiració directa en la gestació, però els moviments ajuden a entrenar la musculatura respiratòria.

    • El fetus es prepara per respirar després del part.

  2. Formació de glicogen:

    • Els pulmons emmagatzemen glicogen com a font d'energia per al part.

7. Fetge fetal:

  • Funció hematopoètica:

    • El fetge fetal es centra en la producció de sang (hematopoiesi) i la producció de hemoglobina fetal.

    • La seva estructura assoleix més la funció de la medul·la òssia que la de fetge adult.

  • Sustitució postpart:

    • Després del part, el fetge adult assumirà les funcions vitals prèvies del fetge fetal.

8. Funcions de la placenta:

La placenta és l’òrgan vital per mantenir la gestació i té diverses funcions importants:

  • Nutrició i oxigenació del fetus.

  • Filtratge de substàncies que poden passar de la mare al fetus i viceversa.

  • Aïllament de microorganismes i protecció del fetus.

  • Excreció i reciclatge de substàncies fetals, actuant com a ronyó per al fetus.

  • Modulació de la senyalització hormonal entre la mare i el fetus, com per induir el part i controlar l'estrès.

A més, la placenta ajuda en la producció de proteïnes sériques fetals, com l'albúmina, en absència de la funció completa del fetge fetal.

9. Característiques analítiques fetals:

Si es realitza un anàlisi de la sang fetal, es poden trobar els següents punts característics:

  • Volèmia baixa a causa de l’acumulació de sang a la placenta.

  • Proteïnemia baixa, ja que la placenta sintetitza proteïnes amb menys eficiència.

  • Glucèmia baixa, ja que el fetus consumeix molt ràpidament la glucosa per al seu creixement.

  • Enzims hepàtics inactius: en el fetus, el fetge no compleix la mateixa funció que en un individu adult.

  • Activitat muscular alta, deguda a la necessitat de regenerar i créixer de manera constant.

En resum, el fetus és un individu molt actiu que fa ús de mecanismes complexos per preparar-se per la vida extrauterina, amb un sistema endocrí autònom, funció excretora a través de la placenta, activitat immunològica latent, i múltiples altres processos vitals per al seu desenvolupament.

11. Pelvimetria i Estàtica Fetal

Pelvimetria: definició i objectiu

La pelvimetria és la mesura dels diàmetres de la pelvis, amb la finalitat de valorar la capacitat del canal de part i prevenir parts complicats o distòcics. Això permet determinar si el part transcorrerà amb normalitat o si caldrà intervenir.

Factors que condicionen un part normal:

  1. Diàmetre del canal pelvià matern: tamany del canal de part.

  2. Diàmetres fetals crítics:

    • Bitemporal: amplada del cap.

    • Escapular: amplada del tòrax.

    • Bicoxofemoral: amplada de la cintura pèlvica.

Diàmetre del canal pelvià matern

Factors influents:

  1. Genètica: races més o menys grans.

  2. Desenvolupament de la femella:

    • L’edat afecta la mida del canal pèlvic. Femelles joves sovint no tenen el diàmetre suficient.

    • Amb els parts successius, la capacitat de distensió augmenta.

Anatomia del canal pèlvic:

  • Components ossis: ossos ilíac, isqui i pubis.

  • Altres estructures: sacre, lligaments i símfisi pubiana.

Els diàmetres més rellevants són:

  • Alçada sacre-pubiana: distància entre sacre i pubis.

  • Amplada bis-ilíaca mitja: distància entre els marges dels ilis.

Tipus de pelvimetria

  1. Pelvimetria indirecta:

    • Avaluació externa de característiques corporals com:

      • Alçada de l’animal.

      • Longitud de la gropa.

      • Distància entre angles de la cadera.

      • Distància bicoxofemoral.

    • Limitacions: no permet detectar anomalies internes (ex: promontori sacre).

  2. Pelvimetria directa:

    • Utilitza tècniques clíniques, ecogràfiques o radiològiques per mesurar directament els diàmetres.

    • Exemples: palpació de punts ossis específics o instruments com compassos.

Part i possibles complicacions

La sortida normal del fetus depèn de:

  • Neteja i lubricació.

  • Extracció controlada i alternant de les extremitats.

Parts distòcics

  1. Causes maternes:

    • Canal pèlvic estret.

    • Problemes de dilatació.

    • La espècie: Ordre de freqüència: vaca>ovella>euga>truja

  2. Causes fetals:

    • Fetus massa gran.

    • Encreuaments inadequats entre races.

Estàtica fetal

Definició: col·locació del fetus dins l’úter en el moment del part.

Paràmetres principals:

  1. Situació: relació de l’eix longitudinal del fetus amb el de la mare.

    • Longitudinal o transversal.

  2. Presentació: part del fetus que apareix primer a la vulva.

    • Ex: cap (anterior) o extremitats posteriors (posterior).

  3. Posició: relació del fetus amb la circumferència pèlvica.

  4. Actitud: configuració corporal:

    • Gestació: extremitats recollides, ocupa poc espai.

    • Part: extensió per facilitar el pas.

Conclusió:
Un coneixement adequat de les dimensions del canal pelvià matern i dels diàmetres fetals, juntament amb l’anàlisi de l’estàtica fetal, és essencial per preveure complicacions i garantir parts sans. Planificar els encreuaments i permetre el desenvolupament adequat de la femella són mesures clau.

Situació (respecte a l’eix)

Defineix la relació entre la columna vertebral de la mare i la del fetus. Pot ser:

  1. Longitudinal: Les columnes són paral·leles.

  2. Transversal: Les columnes tenen orientacions diferents.

  3. Vertical: La columna del fetus està perpendicular a la de la mare.

  4. Horitzontal: El fetus està horitzontal i la mare està vertical (formen una creu).

  5. Intermèdies (obliqua): El fetus es troba inclinat, entre vertical i horitzontal.

Presentació (respecte a la vulva)

És la part del fetus que es troba primer en palpar la vulva.

Situació longitudinal:

  1. Anterior (85-95% dels parts normals): Primer es noten les extremitats anteriors i el cap.

  2. Posterior (5-15% dels parts normals): Es perceben les extremitats posteriors i la gropa.

Situació transversal:

  1. Presentació dorso-lumbar: Es percep el dors (esquena).

  2. Presentació esternoabdominal: Primer es troben extremitats i, més profundament, l’estèrnum o abdomen.

  3. Presentació costal (esquerra/dreta): Primer es noten les costelles.

Posició (relació entre el fetus i la circumferència pèlvica)

Defineix el punt del fetus que contacta amb la pelvis de la mare.

Situació longitudinal amb presentació anterior:

  1. Dorsosacra: El dors del fetus toca el sacre.

  2. Dorsopubiana: El dors toca el pubis.

  3. Dorsoilíaca: El dors contacta amb un dels ilions.

  4. Dorsosacroilíaca: El dors està inclinat entre el sacre i l’ili.

  5. Dorsosupracotiloidea: El dors contacta amb la tuberositat supracotiloidea.

Situació longitudinal amb presentació posterior:

  1. Lumbosacra: La regió lumbar toca el sacre.

  2. Lumbopubiana: La regió lumbar toca el pubis.

  3. Lumboilíaca (esquerra/dreta): La regió lumbar toca l’ili.

  4. Lumbosacroilíaca: Entre el sacre i l’ili.

  5. Lumbosupracotiloidea: Contacte amb la tuberositat supracotiloidea.

Situació transversal vertical:

  1. Cefalosacra: El cap toca el sacre.

  2. Cefalopubiana: El cap toca el pubis.

  3. Presentació dorso-lumbar, esternoabdominal i costal/lateral: Depèn de la part fetal que es percep.

Situació transversal horitzontal:

  1. Cefaloilíaca (esquerra/dreta): El cap toca un dels ilions.

Situació transversal intermèdia (obliqua):

  1. Cefalosacreilíaca: El cap entre sacre i ili.

  2. Cefalosupracotiloidea: El cap toca la tuberositat supracotiloidea.

Presentacions i posicions anòmales

Problemes comuns al part deguts a mala col·locació:

  1. Flexió dorsal del cap: Cap enrere, complicant l’expulsió natural.

  2. Flexió lateral del cap: Cap flexionat cap al lateral; pot corregir-se manualment o amb eines.

  3. Flexió ventral del cap: Cap cap al ventre; sovint requereix cesària.

  4. Espatlla en flexió: Les extremitats anteriors flexionades impedeixen la sortida; cal reajustar-les.

Consideracions per facilitar el part

  • Dominar l’anatomia i fisiologia del canal del part.

  • Reconèixer posicions i presentacions anòmales i saber corregir-les.

  • Assegurar higiene i lubricació durant l’assistència.

  • Evitar esforços excessius per part de la mare o amb eines com un tractor.

  • Planificar adequadament la reproducció (edat, desenvolupament i encreuaments).

Aquest coneixement és essencial per minimitzar parts distòcics i garantir l’èxit en la reproducció animal.

12. Part

Definició i història de l'obstetrícia

  • Prové del llatí “obs sedere” (asseure’s davant), en referència a la postura dels comadrons en l'antiga Roma.

  • Estudia tot el procés del part.

El part

Definició: Expulsió dels fetus madurs al final de la gestació. Si s’expulsen abans de ser madurs, es parla d’avortament, excepte en casos de parts prematurs.
Característiques:

  • Fenomen fisiològic dissenyat per les femelles, amb excepcions (ex.: bulldog francès o hiena).

  • Els parts eutòcics (normals) representen el 99%; només s’intervé en els parts distòcics.

Tipus de part

  1. Eutòcic: Normal, sense complicacions.

  2. Distòcic: Anormal, patològic.

  3. Monotòcic o politòcic: Expulsió d’un o diversos fetus.

Fases del part

El procés és protocol·litzat i es divideix en dues fases principals:

  1. Fase d’inducció: Canvis fisiològics i hormonals en la mare i el fetus per preparar l'expulsió.

  2. Fase d’expulsió: El part culmina quan s’expulsen tant el fetus com la placenta.

    • La placenta pot sortir més tard (ex.: remugants) o de manera immediata (ex.: gossa o euga).

    • Problemes associats: infeccions, retenció de placenta, etc.

    • Reflex de menjar-se la placenta: habitual en animals salvatges, no recomanat en animals domèstics.

Factors essencials:

  • Estrès: crucial en la fase d’inducció.

  • Dolor: rellevant en la fase d’expulsió.

Inducció del part

  • El fetus, a causa d’estrès crònic (falta d'espai, oxigen, etc.), activa el procés mitjançant l’augment de cortisol.

  • Es produeixen els següents passos:

    1. Estrès del fetus: Cronificat, però en casos aguts (ex.: fred, canvis ambientals), pot provocar part prematur.

    2. Alliberament d’ACTH: L’hipòfisi fetal secreta ACTH.

    3. Producció de cortisol: Activa les adrenals del fetus.

    4. Intervenció de la placenta: El cortisol fetal arriba a la placenta i aquesta activa la síntesi de l’enzim 17-α-hidroxilasa, transformant la progesterona en estrògens (estardiol).

    5. Baixada de progesterona: Puja el nivell d'estrògens.

    6. Producció de prostaglandina PGF2α: secretats x matriu i la preparen per l’expulsió del fetus.

Canvis destacats:

  • Durant la gestació, la progesterona manté estabilitat (cèrvix tancat, matriu relaxada).

  • El canvi d’equilibri hormonal inicia la dilatació del cèrvix i l’activació de la musculatura miometral per a l’expulsió.

Canvis específics en les espècies

  • Vaca: Disminució clara de progesterona abans del part.

  • Euga: La progesterona es produeix majoritàriament a la placenta; no circula en sang.

  • Gràfic hormonal:

    • Pic de cortisol fetal al dia 0 (inici del part).

    • Disminució de progesterona, increment d'estrògens i secrecions de PGF2α.

    • Immunitat materna elevada per evitar infeccions.

Paper del cortisol fetal

  • Indueix canvis en la postura fetal, passant d’una postura encongida (gestació) a estirada (preparació per sortir).

  • Canvis visibles en ecografia indiquen que el part està proper (24h).

Funcions dels estrògens abans del part

  1. Canvi en el comportament maternal:

    • Aïllament, comportament de "niu".

    • Exemple: femelles netegen espais, acumulen materials.

  2. Estimulació de la prolactina: Activa el creixement de les glàndules mamàries.

  3. Producció de relaxina:

    • Relaxa lligaments i estructura del cèrvix per facilitar el pas del fetus.

    • Canal del part més flexible després del primer part.

  4. Increment de la immunitat local: Protecció contra infeccions durant el part i postpart.

  5. Augmenta la síntesi de la PGF2α uterina

  6. Síntesi d’oxitocina: tampoc es secreta, es sintetitza i s’acumula a nivell de la neurohipòfisi.

Aquí tens un resum més esquematitzat i clar de les funcions de les prostaglandines:

Funcions de les prostaglandines en el part:

1. Acció conjunta amb els estrògens:

  • Augment de la relaxina local:

    • Es produeix a nivell de l’endometri i el cèrvix.

    • Actua conjuntament amb la relaxina ovàrica per relaxar el canal del part.

    • Degrada el teixit conjuntiu del miometri per permetre la seva remodelació.

  • Augment del número de fibres musculars del miometri:

    • Increment de la mitosi de les cèl·lules musculars llises.

    • Organització de les fibres en una xarxa estructurada (augment en número i organització).

  • Augment de la tonicitat miometrial:

    • Activació de microcontraccions (de cranial a caudal).

    • Aquestes contraccions peristàltiques empenyen progressivament el fetus cap al cèrvix.

    • Afavoreixen l’encaix del fetus a la zona cervical.

2. Altres hormones implicades:

  • Estrògens vs. progesterona:

    • Canvi hormonal genera un increment d'eritropoetina.

    • L’eritropoetina provoca el canvi de la producció de sang del fetge del fetus al moll de l’os.

    • Comença la transició d’hemoglobina fetal a hemoglobina adulta.

  • Reflex de Ferguson (oxitocina i inici del part):

    • Quan el fetus pressiona el cèrvix → Reflex de dolor → Alliberament d’oxitocina acumulada.

    • L’oxitocina actua sobre el miometri i provoca les primeres contraccions fortes.

    • Inici de la fase d'expulsió del part.

3. Transformació del miometri abans del part:

  • Gestació: Poques fibres musculars i desorganitzades.

  • Preparació pel part:

    • Increment de cèl·lules i mastòcits per efecte dels estrògens.

    • Organització de les fibres en feixos per generar contraccions més efectives.

    • Cèrvix dilatat per efecte de la relaxina.

    • Increment progressiu del to uterí (de to tou a to tès).

4. Signes de fase d’inducció del part:

Estrògens:

  • Comportament de niu.

  • Congestió i secreció vulvar.

  • Intranquil·litat (també per acció de les prostaglandines).

Prolactina:

  • Augment del volum mamari (“posar breguer”).

  • Secreció serosa als mugrons (calostre).

  • En eugues: formació de “candeles” (gotes de calostre enganxades a la mama).

Relaxina + prostaglandines:

  • Relaxació dels lligaments pèlvics → "Vaca caiguda".

  • Canvi en la forma del cos (gropa més arrodonida).

  • Secrecions vaginals abundants en vaques (moc cervical).

fase d'expulsió

1. Context de la fase d'expulsió

  • S’inicia després de la fase d’inducció, quan el miometri es troba organitzat i amb tonicitat elevada (efecte de prostaglandines i estrògens).

  • El fetus, col·locat per al part, pressiona el cèrvix, afavorint la dilatació cervical progressiva.

2. Reflex de Ferguson i inici de la fase

  • La dilatació del cèrvix desencadena un reflex neuroendocrí (dolor cervical).

  • Aquest reflex activa la neurohipòfisi per alliberar oxitocina, que indueix les contraccions miometrials fortes i marca l’inici de l’expulsió.

3. Contraccions durant l'expulsió

  • Contraccions uterines: musculatura llisa no visible externament, induïdes per oxitocina i d’intensitat creixent (retroalimentació positiva amb el reflex de Ferguson).

  • Contraccions abdominals: musculatura estriada visible, provocades pel dolor abdominal derivat de la pressió del fetus en el canal pèlvic i els lligaments.

4. Progrés del part

  • Les contraccions uterines i abdominals treballen conjuntament per propulsar el fetus a través del canal de part.

  • La dilatació cervical màxima provoca contraccions intenses, que disminueixen progressivament un cop el fetus ha sortit.

  • Aquesta fase acaba amb l'expulsió de la placenta.

5. Característiques i detalls

  • Trencament d’aigües:

    • Aigües menors (sac al·lantoideu): trencament inicial al començament de l'expulsió, sovint no detectat. Líquid groguenc, transparent i sense olor.

    • Aigües majors (sac amniòtic): trencament quan el fetus emergeix pel canal pèlvic.

  • Durada: varia segons l’espècie:

    • Euga: 15-30 minuts; >35 minuts és crític.

    • Vaca: fins a 3 hores.

    • Truja: ràpid, en intervals de 3-8 minuts.

    • Gossa/gata: 5 minuts per fetus amb intervals de 10-30 minuts.

    • Ovella/cabra: 10-15 minuts per fetus.

6. Factors que influeixen en la durada

  • Relació mida mare-fetus: com més petit el fetus en comparació amb la mare, més ràpid és el part (ex. truja vs. vaca).

  • Tipus de placentació:

    • Poltre (epiteliocorial difusa): ràpida separació de la placenta, per la qual cosa cal un part ràpid per evitar asfíxia (>35 minuts és fatal).

    • Vedell (cotiledonària): adhesió més forta; part més llarg, amb marge d’oxigen per al fetus.

  • Nombre de fetus:

    • Truja: expulsió seqüencial i ràpida de fetus i placentes.

    • Gossa/gata: fetus amb placenta individual, amb intervals prolongats entre cada un.

7. Adaptacions anatòmiques

  • Equins: poltres amb extremitats llargues, matriu adaptada a un sol fetus.

  • Bòvids: vedells més compactes, matriu amb banyes petites que poden albergar bessons.

8. Gestió i problemes

  • Estrès: pot inhibir el reflex del dolor i retardar el part. Solucions: calma, entorns adequats i tranquil·litzants suaus.

  • Monitoratge: especialment en gosses, és crucial comptar els fetus amb radiografies per evitar complicacions per fetus retinguts.

  • Maneig sanitari: l’ambient no ha de ser estèril per permetre l’activació del sistema immunitari del nounat.

9. Particularitats addicionals

  • Algunes espècies optimitzen l’hora del part per factors ambientals (llum solar, depredadors).

  • Complicacions possibles: resposta exagerada a l'oxitocina o retenció placentària (>20h).

13. Nounat

Definició de nounat i establiment de funcions vitals:
El nounat és l’individu que va del naixement fins que s’estableixen de manera definitiva les principals funcions orgàniques (respiració, circulació, digestió, funció renal i hepàtica). Aquesta etapa implica una transició funcional de la vida fetal dins la mare a la vida autònoma, marcada per la fragilitat del nounat en cas d’alteracions.

Fragilitat del nounat

  • La immaduresa funcional fa que les patologies neonatals siguin urgents, ja que els problemes poden agreujar-se ràpidament.

  • Les patologies menys greus en adults, com diarrees, poden ser letals en nounats.

Durada del període neonatal

Depèn de l’espècie:

  • En general, els primers 2 dies post-part són crítics.

  • Maduració funcional: més ràpida en espècies com el garrí que en cadells.

Mecanismes d’adaptació postnatals

  1. Canvis instantanis: Oxigenació i tancament de vies fetals.

  2. Canvis ràpids: Activació del sistema digestiu i renal.

  3. Canvis a mig-llarg termini: Desenvolupament del sistema immunitari i nerviós.

Canvis en els sistemes principals

1. Sistema circulatori

  • Connexions fetals (conducte arteriós, venós i forat oval): Es tanquen immediatament després del naixement per permetre una circulació adulta.

  • Tancament dels conductes:

    • Conducte arteriós es tanca per contracció muscular induïda per una baixa en O2.

    • Forat oval es tanca per pressió i es "sella" progressivament.

    • Conducte venós es tanca i estableix la circulació porta.

  • Freqüència cardíaca alta i buf del forat oval: Pot emmascarar altres problemes cardíacs.

2. Sistema respiratori

  • Primera respiració: Estimulada per l'hipòxia del part.

  • Surfactant pulmonar:

    • Redueix la tensió superficial per evitar col·lapse alveolar.

    • Formació intensa al final de la gestació.

  • Adaptació progressiva: Pulmons plens de líquid i surfactant que es reabsorbeixen durant el primer dia, millorant l’oxigenació.

  • Signes clínics: Sorolls pulmonars inicials normals (bombolles); absència de soroll indica atelectàsia.

3. Sistema hepàtic

  • Transició de funció hematopoètica a funció metabòlica (glucogen i detoxificació).

  • Eliminació d’Hb fetal → Producció de bilirrubina, causant icterícia neonatal.

  • Icterícia: Comú en espècies amb fetge immadur; evitar exposició solar.

4. Sistema renal

  • Transició d’un rol fetal modulador a una funció renal adulta.

  • Reducció inicial en filtratge i densitat de l’orina, associada a la immaduresa hepàtica.

5. Sistema immunitari

  • Activació post-part per exposició a bacteris de la mare (zona vaginal i paridora).

  • Microbiota inicial: Estableix la immunitat i funcionalitat digestiva.

6. Sistema digestiu

  • Pas d’alimentació placentària a alimentació oral.

  • Els moviments peristàltics i l’absorció epitelial s’activen per permetre absorció de nutrients.

  • El nounat depèn d’energia immediata per evitar hipoglucèmia, deshidratació i hipotèrmia.

  • Primera alimentació:

    • Calostre: Subministra energia i immunoglobulines essencials.

    • Meconi: Primera defecació amb substàncies acumulades durant la gestació.

Altres canvis destacats

  • Micció: Baixa densitat inicial d’orina per hipoproteïnemia.

  • Hormones: Canvis hormonals en fase postnatal (descens de progesterona, pujada d’oxitocina i prolactina).

  • Altres funcions: Consum energètic, defensa i detoxificació es van activant progressivament.

Aspectes crítics en l’adaptació neonatal

  1. Oxigenació i circulació eficaç.

  2. Absorció de calostre per energia i immunitat.

  3. Monitorització d’icterícia i funcions vitals (respiració, orina, etc.).

  4. Prevenció de complicacions com hipoglucèmia i diarrees.

Altres canvis lents en el nounat

1. Canvis segons espècie: Maduració muscular i nerviosa, reproductiva, i altres sistemes

  • Maduració muscular:

    • Depèn de cada espècie. Tot i néixer aparentment madurs, els animals poden requerir temps per a coordinar-se degut a plaques motores immadures.

  • Punts forts i dèbils per espècie:

    • Gos:

      • Sistema neuromuscular dèbil però metabolisme madur (fetge apte per a la gluconeogènesi).

    • Garrí:

      • Sistema neuromuscular actiu però metabolisme deficient. No té reserves energètiques ni capacitat per gestionar l'energia si no mamen en les primeres 6 hores.

    • Altres exemples:

      • Conill: Neixen immadurs (sense pèl, sistema nerviós subdesenvolupat) però evolucionen ràpidament, amb capacitat reproductiva als 1-2 mesos.

2. Termoregulació i adaptació hídrica

  • Regulació tèrmica:

    • Els nounats no controlen bé la temperatura per un SNC immadur, fet que els fa propensos a hipotèrmia.

    • En cas d’infecció neonatal, pot haver-hi febre o hipertermia (no sempre es dona conjuntament).

  • Hidratació i deshidratació:

    • La deshidratació fisiològica és normal al néixer però afecta greument els nounats per disminució del retorn venós.

3. Aspectes fisiològics postnatals

  • Cordó umbilical i uraco persistent:

    • L’uraco connecta la bufeta amb la bossa alantoïdea. Si no es tanca correctament, pot persistir i ser porta d'entrada a infeccions.

    • El cordó umbilical ha de necrosar-se i caure asèpticament. Problemes com l'onfalitis poden ser greus, ja que el nounat no té defenses pròpies.

  • Desenvolupament neurològic:

    • Els dèficits en la mielinització es manifesten a les dues setmanes si la dieta materna és deficient en proteïnes.

4. Calostre i les seves funcions

  • Què és el calostre:

    • Primera secreció mamària després del part, rica en glucosa, immunoglobulines (sobretot IgG), i ions amb efecte laxant moderat.

  • Funcions principals del calostre:

    1. Energètica: Subministra energia immediata (sucres), clau en espècies com el garrí, que sense calostre pateix hipoglucèmia, deshidratació i hipotèrmia.

    2. Immunològica: Proporciona anticossos transitòriament al nounat, ja que el seu sistema immunitari és immadur.

    3. Efecte laxant: Promou el peristaltisme per facilitar l'absorció de nutrients i glucosa.

  • Absorció d’anticossos:

    • Les cèl·lules de l’epiteli intestinal del nounat tenen canals que permeten l’entrada d’immunoglobulines sense ser digerides. Això és eficaç només si el calostre és la primera substància ingerida.

  • Factors crítics en la producció de calostre:

    • Qualitat (estrès de la mare, canvis d'ambient).

    • Quantitat (nombre de cries en truges hiperprolífiques).

    • Condicions de cria (higiene, microbioma de l'entorn).

  • Calostre d’altres fonts:

    • Es pot usar calostre congelat o d'altres animals amb reserva (variabilitat segons anticossos específics per cada espècie).

5. Exploració del nounat

  • Paràmetres clau:

    1. Respiració: Vies lliures d'obstruccions.

    2. Temperatura: Prevenir hipotèrmia.

    3. Color de mucoses: Passar de gris-verdós a rosat en pocs minuts.

    4. Retorn venós: Ligerament més lent que en un adult.

    5. Pulsacions: Regulars, ràpides, sense irregularitats (ex. 160/min en cadells).

    6. Exploració pulmonar: Absència de zones mudes, bona remor alveolar.

    7. Reflexos: Comprovació de reflexos bàsics com el de succió.

14. Puerperi

El puerperi és la fase posterior al part en què la mare recupera la seva capacitat fèrtil. Aquesta etapa és essencial per permetre una nova gestació en funció de l'espècie i implica canvis hormonals, anatòmics i fisiològics sincronitzats.

Fenòmens principals del puerperi

  1. Involució uterina

    • Objectiu: Eliminar tot el material restant a l'úter després de la gestació (teixits endometrials, restes placentàries, miometri, etc.).

    • Procés: L'úter redueix la seva mida i torna a l'estat pregestacional.

    • Variació segons espècie:

      • Mamífers amb placenta simple (euga) tenen una involució ràpida.

      • Mamífers amb placenta complexa (vaca) necessiten més temps.

  2. Regeneració uterina

    • Objectiu: Reconstruir l'endometri i el miometri per recuperar la capacitat de sostenir una nova gestació.

    • Relació amb la involució: Són processos simultanis i coordinats.

    • Nota sobre gestació precoç: La regeneració no necessita estar completada per permetre la implantació embrionària (ex.: superfetació i superfecundació amb diapausa en espècies salvatges).

  3. Retorn a la ciclicitat

    • Objectiu: Reactivar l’eix hipotalàmic-hipofisiari-gonadal (GnRH-FSH-LH) i recuperar el zel.

    • Detalls:

      • Hormones implicades: Les prostaglandines i els estrògens dominen inicialment.

      • Espècies particulars:

        • Euga: Ciclitat ràpida, zel apte per fecundació (1-2 setmanes).

        • Gossa: Prolactina inhibeix el retorn a la ciclicitat.

        • Gata: Adaptació estacional variada segons dieta energètica.

    • Durada del procés: Variable segons espècie i context.

Característiques específiques de la involució i regeneració uterina

  • Cicatrius de la matriu:

    • La zona de la placenta deixa ferides (cicatrius) a l'endometri.

    • S’inicia una regeneració de vasos i teixits sota la crosta.

  • Dependència del tipus de placenta:

    • Placenta simple: involució i regeneració més ràpides (15 dies en euga).

    • Placenta cotiledonària: processos més lents (30 dies en vaca).

Els Loquis

  • Definició: Secrecions vaginals generades per la matriu mentre elimina teixit mort i material restant del part.

  • Aspecte normal:

    • Color verdós o marronós.

    • Olor intensa però no putrefacta.

    • Durada limitada (2-3 dies postpart amb reducció progressiva).

  • Importància clínica:

    • Alteracions (olor putrefacta, presència de sang abundant, manteniment prolongat) poden indicar infeccions (metritis o piòmetra).

  • Control clínic:

    • Monitoritzar aspecte i quantitat.

    • Neteja de la zona durant revisions.

Problemes potencials en el puerperi

  • Persistència dels loquis:

    • Indica alteracions com metritis, piòmetra o obstrucció.

  • Absència de secrecions:

    • Pot indicar complicacions com a infeccions internes no drenades.

  • Dolor abdominal i reflexos:

    • Contraccions intenses podrien persistir més de 3-4 dies, requerint atenció.

  • Altres senyals:

    • Febre, reducció de producció de llet o comportaments anormals indiquen problemes sistèmics.

Claus del puerperi reeixit

  • Temps i tipus d'espècie:

    • La complexitat de la placenta i els factors hormonals determinen la velocitat de recuperació.

  • Supervisió:

    • Control d’excrecions (loquis) i aspectes clínics de l’animal.

  • Gestió efectiva:

    • Intervenir davant símptomes com mala olor, secreció hemorràgica o persistència excessiva de loquis.

RETORN A LA CICLICITAT

1. Gestació i bloqueig hipotalàmic:

  • Durant la gestació, la progesterona bloqueja l'hipotàlem, impedint la secreció de GnRH.

  • Després del part, el desbloqueig per caiguda de la progesterona requereix activació i modulació de l’eix hipotalàmic-hipofisiari amb l'ajuda de factors hormonals i nerviosos (factors secundaris).

2. Factors de reactivació:

  • Estrògens: Activen la secreció de GnRH, sent l’hormona més influent.

  • Factors inhibidors: Poden alentir la recuperació. Inclouen:

    • Lactació: Efecte neural directe sobre l'hipotàlem, inhibint la secreció de GnRH.

    • Prolactina: Altres nivells inhibeixen l’eix hipotalàmic-hipofisiari (especialment en el gos).

    • Insulina i estat físic: Un estat energètic negatiu (després de les necessitats elevades de la gestació) pot inhibir l'eix.

3. Diferències entre espècies:

  • Truja: La lactació inhibeix la GnRH mitjançant vies neurals. El deslletament provoca l'entrada al zel.

  • Vaca: Recupera la ciclicitat després de 20-40 dies, una vegada completada la regeneració uterina.

  • Euga: L'activació és molt ràpida. Després del part (5-12 dies) pot presentar un zel del poltre, depenent de l'estat nutricional.

  • Ovelles i cabres: La regeneració uterina és més ràpida. No necessiten que la matriu estigui completament recuperada per mantenir una gestació.

4. Involució i regeneració uterina:

  • En espècies com la vaca, l’involució és més lenta que en l’euga, per la diferent estructura placentària.

  • La placenta cotiledonària (vaca, remugants) és més difícil d'eliminar que la placenta difusa (euga).

  • La matriu d'una vaca és molt voluminosa al final de la gestació (fins a 100L).

5. Mecanismes d'activació post-gestació:

  • Si no hi ha progesterona, hi ha un “buit de poder” que depèn de les espècies:

    • Euga: L’activació de la GnRH és immediata en caure la progesterona.

    • Vaca: La lactació alenteix l'activació, però predomina el rol de l’ACTH.

    • Ovelles i cabres: L'efecte inhibitori és menys pronunciat, facilitant un retorn més ràpid.

    • Truja: Gran dependència de la lactació i el reflex neural associat.

6. Altres factors influents:

  • Energètics: L'estat físic post-part afecta l'activació de l’eix (via leptina o neuropèptids).

  • Hormonals:

    • Estrògens: Impliquen un rol immunitari i antimicrobià en la regeneració uterina.

    • Melatonina: Relacionada amb estacionalitat (ovella, cabra).

    • Prolactina i ACTH: Afecten diferentment segons l'espècie.

7. Problemes post-part:

  • Infeccions uterines (metritis), degut a:

    • Nombre i tipus de microorganismes: Factors externs com la netedat són crucials.

    • Retenció placentària: Materials residuals actuen com a focus infecciós.

    • Lesions uterines: Possible infecció sistèmica per contaminació.

8. Conclusió i consells pràctics:

  • Condicions externes (estat físic, netedat i reducció de l’estrès) són claus per a la regeneració i reactivació.

  • Factors com edat, estació i tipus de lactació modulen el puerperi i el retorn a la ciclicitat.

  • Diferències entre espècies fan necessari ajustar les estratègies segons el tipus de producció animal.

RA5. Exploració de l'aparell reproductor de la femella

Parts de l'aparell reproductor femení

  1. Ovaris

    • Funció: Producció d'oòcits i hormones sexuals.

    • Diàmetre del fol·licle pre-ovulatori:

      • Vaca: 12-25 mm (3 cm = enquistat).

      • Euga: Fossa d'ovulació única, més gran (fins a 4 cm).

  2. Oviducte

    • Infundíbul: Captació de l’oòcit després de l’ovulació.

    • Ampolla: Lloc de fecundació.

    • Istme: Allotja espermatozous en "bateria" per la fecundació.

  3. Úter

    • Format per cos uterí i banyes uterines:

      • Forma de Y en vaca: Cos petit, banyes grans.

      • Forma de T en euga: Relació igual banyes/cos.

      • Truja, gossa, gata: Banyes més llargues, per gestar més cries.

    • Lligament intercornual:

      • Existeix en vaca (ajuda a la palpació).

      • No present en euga.

    • Flexió de les banyes:

      • Vaca: Banyes apuntant cap al breguer.

      • Euga: Banyes suspeses a l’abdomen (palpables).

    • Cervell uterí (coll uterí o cèrvix):

      • Vaca: Anells cartilaginosos (2-4); reté la gestació.

      • Euga: Lligaments longitudinals que ajuden a la inseminació.

      • Truja: Sense fòrnix vaginal, més directe.

      • Moc cervical guia els espermatozous cap a l'úter.

  4. Vagina i vestíbul vaginal

    • Vestíbul vaginal: Espai entre l’esfínter i la vulva.

    • Se separa segons origen embrionari:

      • Ectoderm: Vestíbul vaginal, vulva, prepuci.

      • Mesoderm: La resta de l’aparell reproductor.

  5. Vulva

    • Funcions externes i mostra edemes durant l’estre.

    • Problemes possibles: Canvis de color, infeccions, prolapses.

Anatomia reproductiva específica segons espècies

  • Vaca i ovella:

    • Cos petit, banyes grans.

    • Gestació en una sola banya (asimetria uterina).

  • Euga:

    • Relació cos/banyes igual; placentació difusa.

    • Ovula per fossa preovulatòria (estructura especial).

  • Truja, gossa, gata:

    • Banyes llargues i primes (per gestar moltes cries).

    • Truja: Banyes amb forma de tirabuixó contràries al sentit del rellotge.

Estructura del fol·licle i el cos luti

  • Fol·licle preovulatori:

    • Truja: 10-25 fol·licles.

    • Ovella: 5-10 fol·licles.

  • Forma del cos luti:

    • Euga: Compacte i no palpable manualment (només amb eco).

    • Vaca: De color groc, més gran (20-25 mm).

Palpació i diagnòstic clínic

  1. Palpació rectal (vaca, euga):

    • Localització de banyes uterines i ovaris.

    • Diagnòstic de gestació, fluids uterins, quists.

  2. Palpació abdominal (petits animals):

    • Diagnòstic gestació (formació de raïm en ovaris).

  3. Exploració manual:

    • Diagnòstic de patologies com distòcies, retenció de la placenta, infeccions.

  4. Ecosonografia:

    • Úter: Diagnòstic de gestació i infeccions.

    • Ovaris: Observació de fol·licles, cossos luti, i anomalies.

  5. Vaginoscòpia (euga, gossa):

    • Polanski: Instrument per inspecció vaginal profunda.

    • Tub descartable: Diagnòstic de vulva i cèrvix, més pràctic.

Particularitats reproductives

  • Placentació:

    • Difusa: Euga i truja.

    • Cotiledonària: Vaca i ovella (formació de carúncules).

  • Prolapses:

    • Vaginals (causats per alteracions hormonals o estrògens elevats).

    • Úter pot ser recol·locat manualment amb antibiòtics per evitar infeccions.

Reproducció i inseminació artificial

  1. Preparació per IA:

    • Immobilització de l’animal, higiene rigorosa de vulva i perímetre.

    • Introducció de la "gun" a 30° inicialment fins travessar el cèrvix.

  2. Depòsit del semen:

    • Òptim: Cos uterí (màxima fertilitat, menys risc de lesions).

    • Banya uterina: Opcional, més específic però amb més riscos.

  3. En truja:

    • Semen refrigerat i inseminació intrauterina directa.

RA6. Fecundació in vitro

1. Maduració de l'oòcit

La maduració de l'oòcit és imprescindible per a la fecundació i el desenvolupament embrionari posterior. Es divideix en tres nivells:

  • Maduració nuclear: Es dóna des de la profase 1 fins a l'extrusió del primer corpuscle polar (indicador visual que confirma que la maduració nuclear s'ha completat) i progressa a la metafase 2 de la divisió meiòtica.

  • Maduració citoplasmàtica: Inclou la síntesi de proteïnes essencials per a la fecundació i el desenvolupament embrionari. Els orgànuls passen d'estar distribuïts uniformement pel citoplasma a acumular-se a la perifèria.

  • Cèl·lules del cúmulus: Les cèl·lules del cúmulus, fortament adherides a l’oòcit, tenen projeccions que transfereixen nutrients i proteïnes a l’oòcit. Durant la maduració, segreguen àcid hialurònic, provocant l’expansió del cúmulus, que té un aspecte esponjós. Els espermatozoides alliberen hialuronidasa per travessar-lo.

2. Obtenció d’oòcits

Els oòcits es poden obtenir mitjançant:

  • Femelles vives:

    • MOET: Superovulació seguida d’inseminació artificial, extreuen més òvuls del que pot gestar. Després de l'extracció, la fecundació es realitza al laboratori.

    • OPU (Ovum Pick-Up): Utilitzat en vaques i èquids. Consisteix en una punció ecoguiada per aspirar el líquid fol·licular. Els oòcits recuperats són madurats i fecundats al laboratori. Finalment, els embrions són transferits en l’estadi de blastocist. Aquest mètode s’utilitza en animals d’alt valor genètic.

  • Femelles d’escorxador: Tècniques aplicades a femelles no reutilitzables, sovint amb finalitats d’investigació o per crear embrions terapèutics. Es poden extreure els oòcits per:

    • Aspiració: Per a espècies amb gran nombre de fol·licles grans (ex. bovins).

    • Slicing: Indicada per a ovaris petits o espècies amb fol·licles molt petits (ex. porcí). Es fan talls superficials als ovaris per alliberar els oòcits.

3. Selecció d’oòcits

Els criteris de selecció inclouen:

  • Presència de cèl·lules del cúmulus.

  • Grau de compactació: Els immadurs són preferits.

  • Citoplasma: En espècies ramaderes és opac i ric en lípids. Els oòcits amb citoplasma anòmal (ex. blanc amb punts negres) no són aptes per a la maduració.

4. Maduració in vitro

  • Medi de maduració: Es fa servir TCM 199 amb additius segons l'espècie.

    • La temperatura és crítica (normalment 38,5 °C en vaca).

      • Massa baixa: problemes cromosòmics.

      • Massa alta: risc de polispermia.

5. Fecundació in vitro

Preparació dels espermatozoides:

  • SWIM-UP: Filtració de semen per seleccionar espermatozoides mòbils i viables. És restrictiva i poc utilitzada en espècies ramaderes.

  • Gradient de densitat: Centrifugació que separa els espermatozoides mòbils i amb bona morfologia mitjançant medis amb microesferes.

Medi de fecundació:

  • A diferència del medi de maduració, incorpora agents capacitants (ex. heparina per a bovins) necessaris perquè es produeixi la fecundació.

6. Problemes freqüents en fecundació in vitro:

  • Polispermia: Entrada de múltiples espermatozoides. Comú en porcs.

  • Poligínia: Excés de material genètic, originant anomalies cromosòmiques.

  • Embriogènesi partenogenètica: L'embrió es desenvolupa sense espermatozoide.

  • Asincronia dels pronuclis: Retràs en la formació del pronucli masculí.

  • Problemes de reactivació del citoplasma: Interfereixen en el desenvolupament normal de l’embrió.

SRA5. Anàlisi Seminal

Introducció

L’anàlisi seminal és crucial per:

  • Selecció de sementals: Identificar els millors mascles per a la reproducció.

  • Diagnòstic de patologies o infertilitat: Detectar possibles trastorns reproductius.

  • Mesura del rendiment per a reproducció assistida: Avaluar la capacitat reproductiva per tècniques com la fecundació in vitro o inseminació artificial.

  • Predicció de la fertilitat: Avaluar les probabilitats d'èxit reproductiu.

Els components clau per a l'anàlisi són:

  1. Inspecció clínica.

  2. Espermograma: Examen laboratori per avaluar diversos paràmetres de la qualitat seminal. Es posa èmfasi en el seu utilitat per al diagnòstic d’infertilitat, tot i que no determina directament el nivell de fertilitat potencial.

Anàlisi de la qualitat seminal

L'objectiu final de l’anàlisi és predir la fertilitat de la mostra seminal, per això es duen a terme els següents passos:

  • Estudi de l’ejaculat: Sempre es recomana analitzar més d’una mostra per obtenir una valoració més precisa.

  • Exàmens realitzats:

    • Anàlisi clàssic: Inclou aspectes bàsics com l'aspecte, el volum, la motilitat, concentració, morfologia i viabilitat dels espermatozoides.

    • Anàlisi computada (CASA, citometria de flux): Anàlisi automàtica per mesurar diversos paràmetres amb alta precisió.

    • Tests de funcionalitat: Avaluen la resistència osmòtica, la funcionalitat mitocondrial, la integritat de l’ADN dels espermatozoides, entre altres.

    • Anàlisi bioquímic: Examina components químics en el semen per avaluar la salut global dels espermatozoides.

Factors que afecten la qualitat seminal

Diversos factors poden influir en la qualitat del semen:

  • Edat: Amb l'edat, es redueix la qualitat seminal, incloent el volum i la motilitat dels espermatozoides.

  • Estimulació sexual i nombre d'ejaculacions: Variabilitat en la qualitat segons les condicions d'estimulació i freqüència d'ejaculació.

  • Espècie, raça, individu i estació reproductiva: Les variacions segons l'espècie i altres factors biològics influencien els paràmetres seminal.

  • Estat nutricional: La nutrició pot afectar els nivells hormonals i, per tant, la qualitat dels espermatozoides.

Tests de funcionalitat

Els aspectes següents s’analitzen en els tests de funcionalitat:

  • Motilitat i morfologia: Determina la capacitat de desplaçament i l’estructura dels espermatozoides.

  • Integritat de la membrana plasmàtica i acrosomal: Avaluació de la salut de les membranes que envolten els espermatozoides, essencial per a la fecundació.

  • Funcionalitat mitocondrial: La funció de les mitocòndries és crucial per la producció d’energia i la capacitat de nadar.

  • Integritat de l'ADN: Assegura que no hi hagi danys genètics que puguin afectar el desenvolupament de l’embrió.

  • Capacitat d’interacció amb l’ovòcit: Determina si l'espermatozoide és capaç de fertilitzar un òvul.

Anàlisi computada del semen (CASA)

  • Avantatges: El sistema CASA (Computer Assisted Semen Analysis) permet fer els exàmens amb rapidesa, precisió i mínima manipulació, facilitant l’anàlisi automàtica de la motilitat, viabilitat i activitat metabòlica dels espermatozoides.

Integritat del DNA

L’integritat de l’ADN espermàtic és vital per al desenvolupament del zigot, ja que un dany pot afectar greument la capacitat reproductiva. Els següents tests s’utilitzen per avaluar l’ADN espermàtic:

  • SCD (Sperm Chromatin Dispersion test): Avalua l'adequació del cromatina espermàtica.

  • TUNEL: Permet detectar fragments d'ADN danyat.

  • SCSA (Sperm Chromatin Structure Assay): Mesura la qualitat de l'ADN espermàtic.

Conclusions

  • Limitacions dels tests: Els tests de laboratori rutinaris sovint tenen una correlació baixa amb la fertilitat real. Per tant, no es poden basar totalment en ells per predir èxits reproductius.

  • Fertilitat potencial: Es pot estimar millor combinant diversos tests, ja que la seva utilitat augmenta quan es tenen en compte múltiples indicadors.

  • Recomanacions: Considerar l’edat masculina en els processos reproductius és essencial per obtenir resultats òptims. També es recomana fomentar la criopreservació social com a mètode per preservar la fertilitat a llarg termini.

Recursos addicionals:

  • Vídeos i articles: Propostes per ampliar coneixements sobre tècniques CASA i l'anàlisi seminal.

SRA6. Prolificitat en la granja porcina

Introducció

  • Prolificitat: Es refereix al nombre de garrins nascuts i és fonamental per garantir la rendibilitat d’una granja porcina sense pèrdues greus.

  • Objectiu principal: Detectar precoçment els problemes de prolificitat per evitar pèrdues econòmiques i evitar el tancament de les granges.

Per aconseguir-ho, la primera mesura és analitzar dades reproductives, com el nombre de garrins nascuts totals, per poder identificar possibles problemes en la reproducció.

Elements a analitzar

  1. Fertilitat global de la granja: Percentatge de truges que arriben al part amb èxit.

  2. Nombre de garrins vius al part i les primeres 24-48 hores: Determina la supervivència inicial dels garrins.

  3. Nombre de garrins vius al part però morts en les primeres 24-48 hores: Identificació de morts durant les primeres hores de vida.

  4. Nombre de garrins nascuts morts (mortinats): Casos de garrins morts abans de néixer.

Importància d'una anàlisi detallada

Exemple pràctic de granja amb fertilitat del 90% i 16 garrins nascuts per truja:

  • Estat inicial:

    • 12 garrins vius a les 24-48 hores.

    • 3 morts en les primeres 24-48 hores.

    • 1 mort nat.

  • Estat següent:

    • 9 garrins vius a les 24-48 hores.

    • 6 morts a les 24-48 hores.

    • 1 mort nat.

Conclusions inicials:

  • El nombre total de garrins no canvia, però la supervivència postpart disminueix, el que suposa un problema.

  • Cal identificar els factors causants per millorar la situació.

Preguntes clau per la diagnosi dels problemes

  1. La mida i el pes dels garrins són uniformes?

  2. Hi ha diferències de pes entre els garrins morts i vius?

  3. Els garrins perden pes després de néixer?

  4. Hi ha anomalies congènites evidents (ex. "splay legs")?

Principals combinacions de problemes i causes

  • Fertilitat correcta:

    1. Mortalitat elevada a les 24-48 hores postpart.

      • Possible causa: Problemes postpart, com el maneig inadequat de la mare o la seva cura.

    2. Nombre de garrins morts immediatament després del part elevat.

      • Possible causa: Factors relacionats amb el part, com complicacions durant la seva evolució.

    3. Nombre de garrins nascuts totalment baix.

      • Possible causa: Problemes durant la gestació, ja siguin embrionaris o fets a nivell fetal.

Diagrama de flux: Es pot utilitzar un diagrama per identificar les causes segons els paràmetres analitzats (fertilitat, mortalitat, pes, etc.).

Cas pràctic: Granja amb 3000 truges

  • Dades de fertilitat:

    • Fertilitat total: 87,0%.

    • Fertilitat truges: 90,2%.

    • Fertilitat llavores: 88,0%.

  • Dades mitjanes de garrins per truja i llavores:

    • Truges (2700): 16 garrins totals per truja.

    • Llavores (265): 14 garrins totals per llavora.

  • Mortalitat en les primeres hores:

    • Morts a les 0h (dels garrins de truja): 1 mort.

    • Morts a les 24h: 4 morts per truja.

Observacions:

  • Morts a les 0h: Majoritàriament petits i sense anomalies visibles.

  • Morts a les 24h: Majoritàriament esclafats, sense anomalies.

Conclusió:

  • Tot i els bons resultats, hi ha marge de millora en la reducció de la mortalitat postpart, que és important per millorar la supervivència dels garrins.

Recomanacions

  1. Millora en la cura postpart:

    • Monitorització més freqüent: Especialment en les primeres 24-48 hores per evitar esclafaments i possibles lesions.

    • Augment de supervisió: Revisar més sovint els partos, garantint les condicions adequades per la mare i els garrins.

  2. Optimització del pes dels garrins al néixer:

    • Nutrició ajustada de les truges durant la gestació: Millorar l'alimentació de les mares per garantir una bona salut fetal.

    • Identificació d’anomalies congènites: Realitzar revisions postpart per identificar possibles problemes físics als garrins.

  3. Seguiment de la gestació:

    • Controls estricte durant la fase embrionària i fetal per detectar anomalies o patologies que podrien afectar la fecundació o el desenvolupament del fetus.

Reflexió final

  • Dades reproductives essencials: El seguiment continu de les dades reproductives és clau per detectar problemes i corregir-los ràpidament.

  • Anàlisi combinada: La integració de múltiples paràmetres analitzats permet obtenir una visió més completa i precisa de la situació reproductiva de la granja.

  • Col·laboració veterinari-granger: Una bona comunicació i estratègia conjunta entre els veterinari i el granger permet obtenir millors resultats de forma eficient.

Aspectes que els veterinaris han de supervisar més

  1. Inseminació artificial (IA): Avaluar i millorar l’eficiència de la IA.

  2. Part: Es recomana una supervisió especial en el procés del part, ja que és quan poden sorgir diversos problemes que afecten la supervivència dels garrins.

Altres aspectes importants:

  • La mortalitat neonatal sempre existirà, però cada explotació ha de tenir un nivell òptim de mortalitat que ha de mantenir establert, analitzant les dades per saber quan i on intervenir.

  • En situacions de granja amb sistemes extensius o semi-extensius, el control de la temperatura és molt important per a la supervivència del garrí, ja que en aquests entorns, la mortalitat pot ser més alta degut a les condicions ambientals desfavorables. Els garrins necessiten una temperatura òptima de 34-36°C per evitar riscos de hipotèrmia i, per tant, morts per causes ambientals o per manca de cures adequades immediatament després del part.

SRA7. Noves biotecnologies de la Reproducció