Unitat 5: Identitat Personal i Social
Dimensions del Self: L'Estructura de la Identitat Personal
L’estructura de la identitat personal, sovint anomenada el "Self", es pot dividir en cinc dimensions o components fonamentals que determinen com els individus interactuen amb el seu entorn i com es perceben a si mateixos. La primera d’aquestes dimensions és l'autovigilància, que es defineix com la regulació del propi comportament en funció de dos tipus de referents. Les persones amb una autovigilància alta guien la seva conducta basant-se en factors externs, com ara el que diran els altres, les expectatives socials o les demandes d'una situació concreta. En canvi, les persones amb una autovigilància baixa regulen la seva conducta a partir d’estímuls interns, incloent-hi les seves creences religioses, valors personals o actituds fermes.
La segona dimensió és l'autoconcepte, que constitueix el component cognitiu de la identitat. Aquest es defineix com els esquemes de creences i l'autopercepció que configuren la resposta a la pregunta "qui soc jo?". L'autoconcepte és un element clau per entendre la manera en què una persona afronta el desenvolupament de la seva vida i la seva capacitat de resiliència davant les adversitats. Estretament lligada a aquesta, trobem la tercera dimensió: l'autoestima. Si l'autoconcepte és cognitiu, l'autoestima és la dimensió emocional o l'autoavaluació que fem de nosaltres mateixos, responent a la pregunta "com em sento respecte a qui soc?".
La quarta dimensió és l'autofocalització, que descriu el grau en què l'atenció d'un individu es dirigeix cap a ell mateix. Un fenomen associat a aquesta dimensió és l'efecte del centre de l'univers, segons el qual sobreestimem la freqüència amb què la conducta o l'atenció dels altres es dirigeix cap a nosaltres. Un exemple clar és l'assaig d'entrar en una sala amb persones portant una samarreta ridícula; l'individu pot pensar que persones se'n riuran, quan en realitat només es fixaran. Aquesta tendència a dramatitzar els propis problemes i pensar que són més rellevants socialment del que realment són sol ser l'inici de molts problemes mentals.
Finalment, la cinquena dimensió és l'autoeficàcia, que es defineix com el sentiment de ser competent per realitzar una tasca determinada i tenir confiança en un mateix. Aquesta dimensió depèn fortament de la motivació. Cal destacar que l'autoeficàcia no s'origina principalment en l'autopersuasió o en els comentaris positius de tercers, sinó en l'experiència de l'èxit. Per fomentar l'autoeficàcia en els infants, l'estratègia més efectiva és plantejar-los reptes que realment puguin assolir. A més, s'argumenta que per empoderar algú, és preferible treballar l'autoeficàcia abans que l'autoestima.
Mentalitat de Creixement i Factors de Resistència
L'autoeficàcia ha estat objecte d'estudis experimentals de gran relleu, com el realitzat per Carol Dweck. En el seu experiment, Dweck va proposar una sèrie de problemes a uns nens que, amb els seus coneixements actuals, no podien resoldre. L'estudi va identificar dos perfils: els nens amb mentalitat de creixement, que s'esforçaven i buscaven eines per aprendre a resoldre el problema en el futur, i els nens amb mentalitat fixa, que es frustraven, creien que mai podrien resoldre'ls i abandonaven l'intent.
Un altre estudi significatiu sobre la resistència i l'esperança és el de Curt Richter amb ratolins. En una primera fase, va col·locar ratolins en un tub ple d'aigua; alguns es rendien ràpidament i s'ofegaven en pocs minuts, mentre d'altres resistien més. En la segona fase, just abans que els ratolins s'ofeguessin, els va treure de l'aigua i els va salvar. En retornar-los al tub un temps després, aquests mateixos ratolins van resistir molt més temps que els altres, ja que havien après que la salvació era possible.
Aquestes recerques ens ajuden a entendre per què costa fer canvis en la vida. Sovint, el canvi es veu impedit per la por i la incomoditat que suposa sortir de la zona de confort. Moltes persones esperen que les condicions siguin òptimes, però aquesta espera pot portar a quedar atrapat en situacions insostenibles, conegut com l'efecte granota. Si poses una granota en aigua bullint, saltarà immediatament per sobreviure; si la poses en aigua tèbia que s'escalfa gradualment, la granota no detectarà el perill i morirà sense reaccionar. La lliçó és que l'espera del moment ideal pot impedir la decisió. Com a essers humans, som el resultat de les nostres decisions, i cal ser conscient que no prendre cap decisió també comporta un cost emocional.
La Identitat com a Narrativa: Realisme vs. Construccionisme
Existeixen dues grans visions filosòfiques sobre l'experiència de la identitat. D'una banda, el realisme del Jo (visió essencialista) entén la identitat com una substància que existeix abans de qualsevol esforç per descriure-la. Sota aquest prisma, existeix un "jo real" o una essència determinada que hem de descobrir. El lema d'aquesta corrent seria "arriba a ser qui ets".
D'altra banda, la visió construccionista (anti-essencialista) proposa una identitat situada i múltiple. Des d'aquest punt de vista, l'identitat és el producte de les diferents relacions que mantenim amb els altres. Per tant, un individu pot tenir múltiples versions del seu "jo" (com ara comportar-se de manera diferent amb els pares que amb els amics) i aquestes versions no tenen per què ser coherents entre si. En comptes de buscar una essència, el construccionisme ens convida a pensar en el "estic sent així ara" i el lema canvia a "arriba a ser qui vols ser".
El Sentit de la Vida i la Logoteràpia de Viktor Frankl
La felicitat humana sovint es defineix com la pràctica de les fortaleses personals al servei d'un propòsit. Els éssers humans es descriuen com criatures buscadores de sentit; fins i tot en situacions extremes, tenir un significat vital permet suportar sofriments inimaginables. Aquesta idea és central en la logoteràpia, coneguda com la Tercera Escola de Psicoteràpia de Viena, fundada per Viktor Frankl. Frankl, supervivent dels camps de concentració nazis, va recollir les seves observacions al llibre "L'home a la recerca de sentit".
Frankl va observar que donar un significat al patiment augmenta exponencialment les probabilitats de supervivència. Un exemple és el de Neus Català, la catalana deportada que va trobar el seu propòsit en sobreviure per denunciar les atrocitats viscudes. Frankl defensa que l'última de les llibertats humanes és la capacitat de decidir com afrontar qualsevol situació. Aquest enfocament terapèutic es diferencia d'altres corrents en centrar-se en la motivació per trobar el sentit vital.
Aquesta distinció entre el sentit i el plaer momentani queda palesa en la paradoxa de l'estudi de Daniel Kahneman. En analitzar la rutina diària, tasques com la cura dels fills o anar a la feina es percebien com a poc plaents en el moment (el Jo que experimenta). No obstant això, quan es feia balanç global, els individus afirmaven que la seva principal font de felicitat eren els fills (el Jo que recorda). Així, la felicitat no s'entén com un sumatori de moments agradables, sinó com la certesa que la vida té un sentit.
Identitat Social i el Paradigma del Grup Mínim
La identitat social es refereix a la part del concepte d'un mateix que deriva de la pertinença a grups socials. Henri Tajfel va investigar si la simple pertinença a un grup, encara que sigui arbitrària i sense significat emocional, influeix en la conducta. Per fer-ho, va crear el paradigma del grup mínim, on dividia els participants en dos grups (per exemple, basant-se en el quadre que més els agradava) sota condicions d'anonimat total, sense interacció prèvia i sense benefici personal directe.
Els participants havien d'assignar recursos econòmics mitjançant matrius, podent triar estratègies com la paritat (igualtat), el màxim benefici conjunt, el favoritisme exogrupal, el màxim benefici endogrupal o la diferenciació màxima a favor de l'endogrup. Els resultats van mostrar que l'estratègia més utilitzada era el màxim benefici endogrupal, seguida de la diferenciació màxima. Això demostra que les persones sovint prefereixen que el seu grup guanyi més que l'altre, encara que en termes absoluts guanyi menys diners, prioritzant el valor relatiu. En conclusió, el favoritisme endogrupal apareix fins i tot en absència de conflicte d'interessos o hostilitat prèvia.
Teoria de la Identitat Social: Processos i Reaccions
Desenvolupada per Henri Tajfel i John Turner, aquesta teoria postula que les persones busquen mantenir una identitat social positiva mitjançant la comparació social favorable a l'endogrup. El procés segueix aquesta seqüència: Recerca d'identitat social Categorització social Comparació social Diferenciació social Identitat social. Aquest procés té conseqüències psicològiques: la discriminació cap a altres grups augmenta l'autoestima pròpia, i una autoestima amenaçada sol afavorir més discriminació intergrupal.
Quan la identitat social és negativa (el grup propi surt malparat en comparació), les persones poden reaccionar de diverses maneres. Poden optar per tancar-se al seu grup per defensar la seva identitat o intentar la mobilitat individual per abandonar el grup i millorar el seu estatus personal. Si les diferències es perceben com inestables o il·legítimes (identitat social insegura), es pot produir una acció col·lectiva. Dins d'aquesta, trobem la creativitat social, que consisteix a redefinir els termes de comparació sense canviar de posició (reavaluant atributs, canviant la dimensió de la comparació o canviant el grup amb qui ens comparem) i la competició social, que busca canvis reals en l'estatus mitjançant mobilitzacions o accions polítiques.
Conducta Intergrupal, Polarització i Deshumanització
Segons Muzafer Sherif, la conducta intergrupal és la que es produeix quan els individus interactuen en funció de la seva identificació de grup i no com a persones úniques. En contrast, la conducta interindividual es basa en la identitat personal i tracta l'altre com un individu independent del seu grup. Quan domina la identitat social, es poden produir efectes nocius com la polarització social, on s'imposa una mentalitat de "nosaltres-ells", el clima social es deteriora i s'accentuen biaixos com el confirmatori.
Un aspecte crític és la falsa polarització, la tendència a creure que els membres de l'altre grup són molt més extremistes, dogmàtics i hostils del que realment són. Aquesta visió pot escalar fins a la despersonalització i la deshumanització, transformant l'enemic en una categoria sense rostre, la qual cosa facilita actuar amb crueltat sense mala consciència moral. La propaganda de guerra sovint utilitza aquestes categories infrahumanes. Per contra, humanitzar l'enemic —per exemple, adonant-se que comparteix gustos personals— dificulta l'agressió.
Finalment, s'ha proposat el concepte de fusió de la identitat per explicar els actes d'autosacrifici extrems. Es descriu com un sentiment visceral d'unitat on els límits entre el jo personal i el jo social es tornen porosos. En aquest estat, els altres membres del grup es perceben com a família o germans (encara que siguin desconeguts) i augmenta la sensació d'invulnerabilitat del grup, motivant que l'individu estigui disposat a donar la seva vida pel col·lectiu.